Entendre-hi + amb la història

Antecedents de l’Espanya buidada

‘Espanya buidada’ és un terme que comença a ser familiar a molta gent. I ho serà encara més, si finalment es converteix en partit polític i canvia la correlació de forces que ocupen el Congrés dels Diputats.

Antecedents de l’Espanya buidada
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Els darrers dies, aquest diari ha informat puntualment de com el projecte ‘Espanya buidada’ va agafant forma per convertir-se en partit polític. Seguint l’exemple d’iniciatives prèvies com Terol Existeix, es vol portar al Congrés dels Diputats la veu dels territoris que intenten sobreviure en un país cada cop més radial, on el centre i la perifèria concentren la majoria de la població i els recursos.

Els habitants de les províncies de l’interior ja s’han cansat de reclamar als partits convencionals que atenguin les seves demandes i han decidit buscar-se la vida pel seu compte. Tot i que ara pugui semblar-nos molt trencador, no és la primera vegada que les zones rurals alcen la veu. Però eren altres temps...

Cal tenir en compte que la transformació d’Espanya en els últims cent anys ha sigut radical. S’ha passat d’una economia basada sobretot en l’agricultura a convertir-se en un país de serveis. Si abans es cultivava la terra, ara es cultiva el turisme, que és la principal font d’ingressos. I com que surt més a compte fer de cambrer que de llaurador, les noves generacions acaben deixant casa seva per anar allà on troben feina, tot i que sigui precària.

Amb aquest salt tan vertiginós s’ha perdut la memòria i no es coneix gaire que les reivindicacions de les zones rurals han existit en cada etapa. Per exemple, durant la composició del nou mapa polític de la Transició, el 1977 es va constituir el Partit Monàrquic Agrari, on hi havia representants procedents de llocs tan diversos com Còrdova i Segòvia. La formació, vinculada als grans propietaris i sectors conservadors, connectava amb el Partit Agrari Espanyol (PAE), fundat el 1934 i en actiu fins a l’esclat de la Guerra Civil, amb la diferència que era republicà.

Fa temps que els especialistes en història rural han demostrat que, des del segle XIX, el camp espanyol estava polititzat. El problema era que fins fa poc no se li havia prestat atenció, perquè no sempre participava de la dinàmica de partits. A part que, fins a l’arribada de la Segona República, els grans propietaris coaccionaven els jornalers perquè seguissin els seus postulats ideològics, amb l’amenaça de deixar-los sense terra, que era el seu mitjà de subsistència. Com que el dia que vam escriure sobre la corrupció ja en vam parlar, no fa falta insistir-hi.

Ara bé, tal com va posar de manifest Luis Gil Cuadrado el 2006, a la seva tesi doctoral defensada a la Universitat Complutense de Madrid dedicada al PAE, molts polítics de l’època de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera van utilitzar l’agrarisme com a bandera electoral per guanyar escons al Congrés. Aquells moviments van cristal·litzar en la fundació, el 1934, del Partit Agrari, que tenia implantació sobretot a la zona mesetària. Era una formació que representava els interessos dels propietaris, però que, a diferència del que feien altres partits de dretes, acceptava el règim fundat el 1931. De fet, segons Gil Cuadrado, políticament eren moderats. No obstant, socialment eren conservadors. Per exemple, el 1934, col·laborant amb el govern d’Alejandro Lerroux, van voler desmantellar la legislació social sobre el camp que s’havia intentat implantar durant el primer bienni republicà. Així mateix van ser molt bel·ligerants contra l’autonomia de Catalunya, perquè defensaven el centralisme, i tampoc acceptaven la llei de contractes de conreu impulsada pels partits catalans d’esquerres, perquè afavoria els camperols per sobre els terratinents.

El problema de la política és que és més fàcil fer oposició que governar. El PAE va poder comprovar-ho a l’ocupar el Ministeri d’Agricultura. La incapacitat de millorar la realitat del seu electorat va afavorir formacions més conservadores com la CEDA, i en els comicis de febrer del 1936 es va enfonsar. A més, com altres formacions republicanes conservadores, a l’esclatar la Guerra Civil va quedar en terra de ningú: massa tèbia per als antifeixistes i poc espanyola per als colpistes. El que va passar a les zones rurals a partir de llavors ja va ser una altra història i no gaire agradable.


Notícies relacionades

Una estructura diferent

L’estructura del camp català era molt diferent a la de l’espanyol. Les propietats eren més petites i, a més, hi havia costum d’arrendar parcel·les per períodes molt llargs. El Govern de Companys ho va voler regular amb la llei de contractes de cultiu, que va despertar l’oposició ferotge dels grans propietaris. Va ser un dels temes més complicats de la Segona República.

Entendre-hi + amb la història