Entendre-hi + amb la història
Un semàfor per posar ordre | + Història
Alemanya és a punt de tenir nou govern. Estarà format per una aliança de tres partits anomenada 'coalició semàfor', pels seus colors. Si la metàfora és tan fàcil d’entendre és perquè hi ha semàfors a tot arreu.
Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, aquest cap de setmana el partit socialdemòcrata, els liberals i els verds d’Alemanya, ratificaran l’acord de govern que permetrà escollir com a nou canceller a Olaf Scholz, que d’aquesta manera es convertirà en el successor d’Angela Merkel.
Com que els colors corporatius d’aquestes tres formacions són el vermell, el groc i el verd, de seguida que van començar les negociacions va fer fortuna el sobrenom de “coalició semàfor” per definir visualment aquesta particular aliança tripartita. L’analogia funciona perquè tothom l’entén. I és que el semàfor és un símbol universal que precisament va començar a existir un desembre.
El 1868 el trànsit de Londres era una bogeria. I això que encara no s’havia inventat l’automòbil, però els carrers eren un caòtic anar i venir de carros i carruatges sense ordre ni concert. Per intentar posar-hi remei, el desembre d’aquell any a les autoritats de la ciutat se’ls va ocórrer instal•lar uns senyals lluminosos als carrers pròxims a les Cases del Parlament. Quan eren de color vermell calia aturar-se i amb el verd es podia avançar. El sistema havia estat dissenyar per l’enginyer ferroviari i superintendent de la South Eastern Railway, John Peake Knight, basant-se en la manera com es regulava la circulació de trens. El problema era que els llums d’aquell semàfor eren de gas i havien de ser accionats manualment. El mecanisme no era prou segur i, a vegades, això provocava que es produïssin deflagracions que causaven ferides a l’agent encarregat del funcionament de l’aparell. Arran de la seva perillositat, es va acabar descartant la seva implantació a més punts de Londres.
Tot va canviar amb l’arribada de l’electricitat. Tant a París com a Salt Lake City, el 1912, van assajar semàfors a partir de mecanismes rudimentaris. Ara bé, el que realment va tenir èxit fou el semàfor que es va instal•lar a Cleveland, concretament a la cantonada de l’Avinguda Euclides i el carrer 105.
Als Estats Units els automòbils de combustió començaven a proliferar de manera massiva, en bona part perquè Ford inundava el mercat amb models econòmicament assequibles per moltes butxaques. S’iniciava el regnat del cotxe als EUA (que encara dura). Aquells vehicles es convertiren en el centre gravitatori de l’organització urbanística i territorial de les grans ciutats i el seu entorn.
L’imparable creixement del nombre de cotxes es traduïa en més trànsit i els problemes de circulació apareixien a tot arreu. Això explica que fossin moltes les ciutats nord-americanes que, a partir de la dècada de 1910, treballessin intensament per mirar de trobar un sistema eficient que ajudés a regular el trànsit. I no és estrany que fos a Detroit -la capital del motor dels EUA- on el 1920 aparegués el semàfor de tres colors.
Fins llavors només funcionaven amb el vermell i el verd, però un agent de policia anomenat William Potts es va adonar que el canvi era massa brusc i això provocava alguns accidents. Se li va acudir que aniria bé poder avisar als conductors que en breu s’haurien d’aturar i, per això, va afegir un tercer color: el taronja. La proposta va tenir èxit i progressivament es va anar escampant per tot el món. Actualment als semàfors d’alguns països, com ara Suïssa, el color de precaució també s’activa quan s’està a punt de passar del vermell al verd perquè els vehicles es preparin per reprendre la marxa.
A Barcelona, el primer semàfor es va instal•lar a la cruïlla entre els carrers Balmes i Provença el 1929. No és casual que fos aquell any. Era just el moment en què la ciutat acollia l’Exposició Internacional i, com ja vam explicar a l’article dedicat a explicar perquè es posen llums durant les festes nadalenques, en aquells temps Barcelona vivia una veritable febre per tot allò que tingués relació amb l’electricitat, que era l’energia més avançada que existia aleshores.
Un segle després, tot i que amb moltes millores, els semàfors continuen exercint la seva funció i encara que ens faci molta ràbia quan es posa vermell davant dels nassos, cal admetre que ens fan la vida molt més fàcil.
Protestes de la ciutadania
A Alemanya els semàfors tenen una història particular. Arran de la reunificació després de la caiguda del Mur de Berlín, inicialment es van voler substituir els singulars models que hi havia a la RDA. Això va provocar les protestes de la ciutadania i despertà l’interès de tot el país, fins al punt que els Ampelmännchen s’han adoptat a la part occidental.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
