Entendre-hi + amb la història

Sónar, música i submarins | + Història

La música electrònica més moderna ha tornat Barcelona de la mà del festival Sónar, una d’aquestes cites anuals que s’ha convertit en un referent del seu sector. Fins al punt que ja ningú recorda el que és un sonar

Sónar, música i submarins | + Història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Barcelona torna a posar en marxa el Sónar, el festival de música electrònica i experimental fundat el 1994 i que només la pandèmia havia aconseguit aturar. Ajornades les edicions presencials del 2020 i 2021, i per no fer tan llarga l’espera fins a arribar a la del 2022, aquests dies els seus responsables han organitzat una edició extraordinària que durarà fins al 30 d’octubre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La potència d’aquest festival és tan gran que per a molta gent ‘sónar’ és una paraula que ha canviat de significat. Perquè, si es busca al diccionari, es podrà llegir que és un aparell de localització submarina basat en l’eco produït per un cos submergit al rebre una ona ultrasònica. De fet, la paraula és l’acrònim de Sound Navigation And Ranging, que és com es coneix aquesta tecnologia des dels anys 40. En realitat, el nom original era ASDIC i el va encunyar l’armada britànica durant la Primera Guerra Mundial.

Quan va esclatar el conflicte el 1914, l’Exèrcit alemany va començar a utilitzar submarins. Aquelles màquines carregades de torpedes que podien navegar sota l’aigua durant hores van sembrar el pànic entre els aliats. No hi havia manera de detectar-los i els seus atacs per sorpresa eren devastadors. Calia trobar la manera d’interceptar-los, i la Royal Navy va crear l’Anti-Submarine Division (ASD) per dissenyar sistemes de localització eficaços.

La idea no era nova. Quan el 1912 s’havia enfonsat el ‘Titanic’ per haver xocat amb un iceberg, científics de tot el món ja havien començat a pensar en la manera de navegar de forma més segura i detectar obstacles durant la nit o quan hi havia problemes de visibilitat. No obstant, ja se sap que aquest tipus de coses només acaben quallant quan algú posa diners i recursos amb un objectiu concret i urgent. Per això, quan hi ha guerres sempre hi ha innovacions. I així va ser com durant la Gran Guerra va aparèixer el sonar gràcies a un científic desconegut: el canadenc Robert Boyle.

Nascut el 1883, va estudiar a diferents universitats, entre les quals, la prestigiosa Cambridge, i es va especialitzar en física. La seva idea era dedicar-se a la radioactivitat, però quan es va incorporar com a investigador i docent a la Universitat d’Alberta va comprovar que al centre no hi havia suficients bones infraestructures per a aquella disciplina i es va passar a l’estudi de l’acústica.

El 1916 va ser un dels molts especialistes en aquest camp fitxats per l’ASD britànica per desenvolupar un sistema antisubmarins. Sembla que a ell el van col·locar en una línia d’investigació en la qual veien poc potencial, però va acabar sorprenent tot el món. Prenent com a referència els treballs previs del físic francès Paul Langevin, que havia estudiat l’acústica submarina, Boyle va dissenyar un transductor ultrasònic de quars que podia instal·lar-se al buc d’un barco. Els prototips, que van rebre el nom en clau d’ASDIC, van ser un èxit. Per primera vegada els vaixells podien detectar submarins enemics a certa distància i esquivar els seus atacs. I tot i que la guerra ja vivia els seus últims combats, la Royal Navy va començar a incorporar l’ASDIC als seus barcos.

Al tractar-se d’un projecte militar, calia mantenir-lo en secret per tal que no fos copiat pels adversaris. En conseqüència, el físic canadenc no va poder escriure cap article científic donant a conèixer el seu descobriment, i ni tan sols va tenir l’oportunitat de patentar-lo. Quan, el 1918, els aliats van vèncer les forces centrals, l’almirallat britànic va oferir a Boyle la possibilitat de continuar desenvolupant aquella tecnologia. Però tot i que les condicions econòmiques eren molt millors que les del món universitari, aquest va declinar l’oferta i va preferir reincorporar-se a Alberta amb total discreció. Va dirigir el departament de física i després va ser degà de la facultat de ciències aplicades, però mai a ningú se li va ocórrer que aquest professor canadenc hagués pogut ser un personatge clau en el naixement d’una eina que va transformar els sistemes de navegació marítima durant el segle XX.

Robert Boyle va morir el 1955 i no va ser fins després que els historiadors de la ciència van començar a descobrir el seu paper en tota aquesta història.


Notícies relacionades

Un nom atractiu

El terme SONAR va néixer durant la Segona Guerra Mundial. El va crear l’enginyer de Harvard Frederick Vinton Hunt, que va millorar l’eina de Boyle. A l’US Navy els va semblar que Sound Navigation And Ranging no seria prou seductor per aconseguir voluntaris que s’allistessin a aquest servei i li van demanar que pensés un nom que fos més atractiu.