Entendre-hi + amb la història

Una finestra al món | + Història

El que ocupa més espai en la memòria dels telèfons mòbils són les fotos. No totes són importants, però algunes són veritables tresors. Les imatges són part de la nostra vida i les volem tant que no les esborrem.

Una finestra al món | + Història

Agustí Centelles

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Potser viatjar en el temps és impossible, però tenim un simulador molt eficient que produeix gairebé el mateix efecte: veure vídeos i fotos antigues. A moltes cases la porta d’entrada a èpoques pretèrites és la tapa d’una capsa de sabates o d’una llauna de galetes, on hi ha una pila de fotos antigues. Només els membres de més edat de la família tenen el poder de saber identificar qui són aquells rostres somrients i què va passar amb les seves vides. En els clans més organitzats la màquina del temps és un àlbum (o més d’un). Tot perfectament ordenat i quan les generacions joves els hereten, noten el pes de la memòria a les seves mans. Les famílies que cuiden aquests records podran explicar als que encara han de néixer qui eren i què feien els seus avantpassats. Potser no ho saben, però vetllant pel seu patrimoni audiovisual i preocupant-se per conservar-lo en bones condicions fan el mateix que els arxivers professionals. I és que això que passa en la intimitat, també es pot extrapolar a nivells més alts, perquè les ciutats i els països també tenen els seus patrimonis per preservar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els documents audiovisuals cada vegada han guanyat més importància i per això des del 2005 se celebra el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual. Va ser una iniciativa de les Nacions Unides per celebrar el 25 aniversari de la Recomanació sobre la salvaguarda i conservació de les imatges en moviment que es va aprovar el 27 d’octubre de 1980. Aquell any es va celebrar una conferència general de la Unesco a Belgrad on es va discutir sobre la qüestió. La Recomanació resultant de la trobada ja anticipava coses que s’han convertit en realitat en el segle XXI. Deia, per exemple, que «les imatges són característiques de la societat actual i que reflecteixen una part cada vegada més important de la cultura contemporània». I això que en aquella època per veure les fotos un havia de portar-les a un laboratori de revelatge, només hi havia la televisió, amb prou feines es començaven a comercialitzar aparells de gravació videogràfica i ningú imaginava que acabaríem portant un telèfon sense fil i amb càmera a la butxaca, i encara menys que no sabríem viure sense xarxes socials.

Els ponents eren conscients que els documents audiovisuals són molt vulnerables i es poden fer malbé molt fàcilment. Podem llegir sense problemes un llibre o una carta de fa tres segles, però el contingut d’un rodet de fotografia, d’una bobina de cine o d’una cinta de casset de fa poques dècades es pot perdre o bé perquè el suport material es degrada o bé perquè són tecnologies obsoletes i no es tenen els aparells per reproduir-lo.

Un dels treballs que estan fent els arxius del nostre país és una carrera contra rellotge per reunir com més documents audiovisuals millor, però no per guardar-los en una calaix, sinó per fer un inventari i un catàleg i, sobretot, per digitalitzar-los i poder compartir-los amb la ciutadania a través d’internet. No és fetitxisme ni nostàlgia d’altres èpoques. Ajuda a entendre per què som com som.

Tot i que pugui semblar banal, aquest és un dels reptes del nostre present. Sense algú que procuri guardar les imatges i sons, una part de la nostra memòria col·lectiva desapareixerà. I sense documents és molt més fàcil mentir sobre el passat, manipulant-lo o inventant-s’ho directament. Tots aquells que neguen l’Holocaust nazi, per exemple, queden desarmats quan se’ls mostren les evidències gràfiques.

Només hi ha un problema: els arxius valen diners. Cal invertir en professionals i instal·lacions perquè només així es pot preservar el material en condicions. Segur que molts dels nostres lectors tenen al seu telèfon mòbil milers de fotografies i vídeos: potser el primer ‘selfie’ amb la parella, potser el moment en què la neta aprenia a caminar... Quan per culpa d’una avaria de l’aparell o un simple canvi de model tot allò desapareix en un forat negre digital, la sensació de pèrdua personal és enorme. Perdem una part de nosaltres mateixos. Doncs és exactament el mateix que ocorre quan els arxius no tenen prou recursos per preservar el nostre patrimoni audiovisual col·lectiu.


La gent del passat que ja no pot parlar

Notícies relacionades

El lema del Dia Mundial d’aquest any és ‘La teva finestra al món’. Es vol posar èmfasi que els materials audiovisuals ajuden a explicar la nostra història i, alhora, ens permeten veure i escoltar les historia dels altres, tant les d’ara com les de la gent del passat que ja no pot parlar. Les imatges són testimoni de la seva existència.

Entendre-hi + amb la història