Una finestra al món | + Història

Els documents audiovisuals cada vegada han guanyat més importància i per això des del 2005 se celebra el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual. Va ser una iniciativa de les Nacions Unides per celebrar el 25 aniversari de la Recomanació sobre la salvaguarda i conservació de les imatges en moviment que es va aprovar el 27 d’octubre de 1980. Aquell any es va celebrar una conferència general de la Unesco a Belgrad on es va discutir sobre la qüestió. La Recomanació resultant de la trobada ja anticipava coses que s’han convertit en realitat en el segle XXI. Deia, per exemple, que «les imatges són característiques de la societat actual i que reflecteixen una part cada vegada més important de la cultura contemporània». I això que en aquella època per veure les fotos un havia de portar-les a un laboratori de revelatge, només hi havia la televisió, amb prou feines es començaven a comercialitzar aparells de gravació videogràfica i ningú imaginava que acabaríem portant un telèfon sense fil i amb càmera a la butxaca, i encara menys que no sabríem viure sense xarxes socials.

Els ponents eren conscients que els documents audiovisuals són molt vulnerables i es poden fer malbé molt fàcilment. Podem llegir sense problemes un llibre o una carta de fa tres segles, però el contingut d’un rodet de fotografia, d’una bobina de cine o d’una cinta de casset de fa poques dècades es pot perdre o bé perquè el suport material es degrada o bé perquè són tecnologies obsoletes i no es tenen els aparells per reproduir-lo.

Un dels treballs que estan fent els arxius del nostre país és una carrera contra rellotge per reunir com més documents audiovisuals millor, però no per guardar-los en una calaix, sinó per fer un inventari i un catàleg i, sobretot, per digitalitzar-los i poder compartir-los amb la ciutadania a través d’internet. No és fetitxisme ni nostàlgia d’altres èpoques. Ajuda a entendre per què som com som.

Tot i que pugui semblar banal, aquest és un dels reptes del nostre present. Sense algú que procuri guardar les imatges i sons, una part de la nostra memòria col·lectiva desapareixerà. I sense documents és molt més fàcil mentir sobre el passat, manipulant-lo o inventant-s’ho directament. Tots aquells que neguen l’Holocaust nazi, per exemple, queden desarmats quan se’ls mostren les evidències gràfiques.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Només hi ha un problema: els arxius valen diners. Cal invertir en professionals i instal·lacions perquè només així es pot preservar el material en condicions. Segur que molts dels nostres lectors tenen al seu telèfon mòbil milers de fotografies i vídeos: potser el primer ‘selfie’ amb la parella, potser el moment en què la neta aprenia a caminar... Quan per culpa d’una avaria de l’aparell o un simple canvi de model tot allò desapareix en un forat negre digital, la sensació de pèrdua personal és enorme. Perdem una part de nosaltres mateixos. Doncs és exactament el mateix que ocorre quan els arxius no tenen prou recursos per preservar el nostre patrimoni audiovisual col·lectiu.

---

La gent del passat que ja no pot parlar

El lema del Dia Mundial d’aquest any és ‘La teva finestra al món’. Es vol posar èmfasi que els materials audiovisuals ajuden a explicar la nostra història i, alhora, ens permeten veure i escoltar les historia dels altres, tant les d’ara com les de la gent del passat que ja no pot parlar. Les imatges són testimoni de la seva existència.