Adeu a Carme Alemany, referent del feminisme llibertari

El feminisme li va travessar el cos i ella el va portar fins a les seves últimes conseqüències en la seva manera de viure, d’estimar i de morir. Va posar la vida en el centre cada minut de la seva existència. Sempre determinada, però amb un somriure. «Penso que el feminisme passa per la vida, per la vida de cada dia –deia–. La gent que ha passat pel feminisme no torna mai enrere, perquè et transforma, no pots continuar sent la mateixa».

El seu pare era ateu i republicà i de nena la seva mare li parlava de les vagues del pa de principis del segle XX. Va créixer a la Barcelona de la postguerra i mentre totes les seves amigues es casaven, ella ho tenia clar: «No vull que em mantingui un home. Vull tenir una carrera i una professió».

El 1962 va prendre una decisió que marcaria la seva vida. Va marxar a París i va llegir Camus, Sartre i Simone de Beauvoir. Va estudiar Sociologia a la Sorbona i amb el seu company va decidir educar la seva filla amb principis llibertaris i no autoritaris.

Les nenes i l’‘Electro-L’

Les nenes i l’‘Electro-L’Va estudiar a l’acadèmia, però mai va voler ser una acadèmica. Va poar el seu bagatge teòric al servei de totes les dones i va ser pionera en apuntar les funestes conseqüències del buit femení en el desenvolupament de la ciència i, sobretot, de la tecnologia. El 1992 va publicar ‘Yo no he jugado nunca con Electro-L’, amb referència a un popular joc de circuits electrònics que els reis mags mai portaven a les nenes. 

Ja a aquest segle, va viure amb passió el 15-M i es va unir al col·lectiu Feministes Indignades. Quan algú va plantejar la possibilitat de fer una vaga de dones hi va veure tot el sentit. Era una manera de sortir del marc teòric i portar a la pràctica el lema de posar la vida en el centre. Amb el seu treball reproductiu i de cures les dones sostenen el món; si les dones s’aturen, el món s’atura.

D’aquella idea embrionària va sorgir el col·lectiu Vaga de Totes, que el març del 2014 va convidar les dones a reunir-se a la plaça Catalunya de Barcelona per parlar de com podria portar-se a terme una vaga d’aquestes característiques, tenint en compte no només les joves activistes, les universitàries, sinó les treballadores més precàries, les immigrants i les grans.

Llavor de la vaga feminista

Poques dones van acudir a aquella trucada inicial, però Carme Alemany estava convençuda que tot estava per guanyar. I tenia raó. Aquelles primeres trobades van ser una de les llavors de la grans vagues feministes dels últims anys, en la que ella sempre va estar al costat de les pancartes de les més precàries.

En els últims anys va viatjar per la geografia catalana i espanyola proposant idees per a l’organització i els manifestos de les vagues, recollint idees i lluitant per evitar que els partits fagocitessin la protesta de les dones. També va facilitar sempre que s’escoltés la veu de les joves. Quan EL PERIÓDICO li va demanar una entrevista, ella va posar com a condició fer-ho amb una companya jove i en tot moment li va cedir la paraula.

Notícies relacionades

¿Per què les dones diuen prou?

¿Quant viuen els gats?

A Carme Alemany no només se la podia veure en les concentracions feministes, també era habitual trobar-la en accions de col·lectius antidesnonaments i en les reivindicacions mediambientals, per la pau i pels refugiats. Als periodistes ens recordava que deixéssim de mirar el centre i ens fixéssim en els marges.

Sempre treia forces del contacte estret amb les seves companyes i la seva família i en els últims anys va tenir la immensa alegria de veure créixer la seva neta. Quan la malaltia va tornar a abordar-la no va voler enfrontar-se a ella, sinó acollir-la. Amb gran clarividència, va entendre que no fer cap tractament obria un espai únic per viure les últimes setmanes molt més serena, envoltada de la gent que l’estimava i a casa seva. El seu cor va deixar de bategar, però ella continuarà bategant en moltes dones.