+ Història | La independència pacífica de Centreamèrica

Avui es commemora una efemèride que segurament no serà massa recordada a Espanya, perquè va marcar l’inici del final de la seva presència a Amèrica. Un declivi que acabaria amb la pèrdua de Cuba i Puerto Rico el 1898. I és que el 15 de setembre de 1821 es va proclamar la independència de l’Amèrica Central, un territori que estava format per Guatemala, Hondures, el Salvador, Nicaragua i Costa Rica.

Quan la corona espanyola va ocupar Amèrica, va organitzar els territoris conquerits segons els seus interessos. Va crear la Capitania General de Guatemala, que incloïa diferents províncies. A la llarga, s’acabarien convertint en els actuals estats independents de l’Amèrica Central.

El més destacable de l’episodi de fa 200 anys és que, a diferència d’altres processos separatistes americans, aquest va ser pacífic. El que va passar aquell 15 de setembre de 1821 culminava un camí iniciat molts anys enrere, durant el qual es va produir una combinació de fets polítics i econòmics. A nivell local, la zona arrossegava una crisi econòmica iniciada en la dècada de 1790, causada per plagues de llagostes i erupcions volcàniques que van arrasar els cultius. Això va provocar un descens dels recursos, un augment dels preus i, en conseqüència, una gran part de la població va començar a patir gana.

Però això des de Madrid no es tenia en compte a l’hora de cobrar impostos. Faltaven diners i espremia els seus dominis tant com podia. No és estrany doncs que quan Napoleó va envair la península Ibèrica el 1808 i els territoris d’ultramar van quedar deixats de la mà de Déu, aquests es plantegessin la independència. El 1811 hi va haver les primeres insurreccions, que es van apaivagar quan el 1812 a Cadis es va aprovar una constitució. Aquella carta magna era la més avançada d’Europa de l’època i donava esperances als súbdits espanyols d’Amèrica, perquè esperaven que a partir de llavors serien tractats com a ciutadans de ple dret, tal com el text reconeixia en els seus articles. Va ser un miratge. Napoleó va caure derrotat el 1814 i quan Ferran VII va recuperar el tron va tornar a les formes polítiques absolutistes com si res hagués passat. No tothom hi estava d’acord, i el 1820 els sectors més progressistes van aconseguir que el rei tornés a acceptar la Constitució de 1812. Començava el Trienni Liberal, un període intens que va acabar de manera abrupta quan el 1823 el monarca, amb l’ajuda de França, va perpetrar un cop d’estat, va derogar la Constitució i va tornar a les velles formes.

Va ser durant aquells tres anys que els territoris americans, cansats de la inestabilitat política espanyola i convençuts que es podien governar per ells mateixos, es van emancipar. Eren regions on hi havia unes classes socials locals amb arrels a la metròpoli, amb bona posició econòmica i amb un potent bagatge intel·lectual. Eren gent influïda pels pensadors de la il·lustració europea com Montesquieu, de qui admiraven la seva teoria de la separació de poders; o Rousseau, famós pel seu contracte social. A més, eren perfectament conscients que el 4 de juliol de 1776 les colònies americanes de l’Imperi britànic s’havien separat de Londres per crear els Estats Units d’Amèrica. De fet, el que es va viure a Guatemala el 1821 va ser molt similar: representants polítics, militars, eclesiàstics i socials van firmar una declaració d’independència.

Inicialment es van integrar a l’Imperi de Mèxic, creat pocs mesos abans, però quan el 1823 es va dissoldre, es van organitzar pel seu compte fundant la República Federal de l’Amèrica Central. Els conflictes interns, no obstant, van acabar provocant que es dissolgués el 1839 i van aparèixer els estats actuals.

Durant tot aquell temps la corona espanyola no va voler reconèixer la independència dels seus vells dominis i van passar moltes dècades abans que es normalitzessin les relacions entre Madrid i les seves antigues colònies. No és exagerat dir que fins a l’anomenat Desastre de 1898, Espanya no va començar a assumir que ja no era l’imperi que havia sigut.

La doctrina Monroe

Aquestes repúbliques mai van trobar l’estabilitat necessària per desenvolupar-se amb plenitud. D’una banda estava la pressió espanyola, que no les acceptava; i d’altra banda els EUA van començar a aplicar la doctrina Monroe, segons la qual Amèrica era la seva àrea d’influència i, per tant, havien de controlar el continent segons els seus propis interessos.

---

Entendre-hi + amb la història

Al club Entendre-hi + amb la Història d’EL PERIÓDICO volem reunir aquelles persones que, com a tu, els fascinen els fets i els personatges que han marcat el futur de la humanitat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

EL PERIÓDICO t’ofereix aquest fòrum perquè enviïs comentaris, facis consultes i proposis temes que voldries que tractéssim en aquest espai. Uniu-vos a la comunitat d’apassionats de la història d’EL PERIÓDICO. Entre tots crearem un espai en el qual disfrutar d’aquesta emocionant afició.

Llegiu aquí els articles publicats.