Entrevista

Teresa Guardans: «No es tracta de matar l’ego, sinó de posar-lo al seu lloc»

L’interès pel silenci com a forma de coneixement l’ha acompanyat tota la vida. El seu primer llibre, ‘El saber marginat’ es va publicar el 1996, molt abans que es posés de moda el ‘mindfulness’. 25 anys i sis títols després, insisteix amb ‘Silencio’ (San Pablo) / ‘Les claus del silenci’ (Viena), una obra que recull les grans tradicions històriques del silenci per posar-les al servei del lector actual a través de reflexions i exercicis per a tots els públics.

Teresa Guardans publica ’Les claus del silenci’

Teresa Guardans publica ’Les claus del silenci’ / RICARD CUGAT (EPC)

4
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

¿Les vacances són la versió occidental del silenci oriental?

Tant de bo, però la nostra reacció automàtica sol ser tornar a omplir aquest temps de descans amb altres coses. Quan parlo de silenci no em refereixo a absència de soroll exterior, sinó a crear un espai interior per poder mirar i escoltar amb calma. Les vacances són una oportunitat per fer-ho, tot i que només sigui una estona al dia. 

Escapar-nos a la platja no ens converteix automàticament en Budes.

No [riu]. El teu cos pot ser a la platja i el teu cap ocupat amb el que has de comprar, amb les persones que has de veure, amb el que faràs després... 

Ara, a més, teletreballem també en vacances.

Tenim un gran problema humà. Aquí ja no parlem de silenci, sinó de qualitat de vida. Hem de poder posar límits. Des de Moisès es va inventar un dia de descans a la setmana per no fer res productiu. És el primer manament. ¡Ho demana Déu! [riu]

«Des de Moisès es va inventar un dia de descans a la setmana per no fer res. ¡Ho demana Déu!»

Estem atrapats en el fer. ¿El silenci pot ajudar a alliberar-nos?

És clar, si entenem el silenci com aquesta actitud d’atenció, d’escolta, de portar les regnes de la nostra capacitat mental i sensitiva. Això ens permet ser conscients i frenar tot el que sorgeix per l’automatisme que dicten les nostres pors, els nostres desitjos o un algoritme del qual no som conscients.

¿Què passa quan aconseguim frenar aquests automatismes?

La nostra manera d’actuar, de sentir i de valorar canvia. Ens interessem veritablement per la vida i pels altres i aprenem a agrair.

Pel llibre desfilen des de Confuci fins a Tàpies. ¿No posa el llistó molt alt?

Els testimonis que recullo són de persones que a mi em commouen perquè són el cim de la qualitat humana. No fa falta ser com ells, però tots portem dins aquesta possibilitat.

¿Quina seria una pràctica molt senzilla de silenci?

Cada dia ens movem d’un costat a l’altre, caminant, en bus, amb metro... En aquests trajectes, i tot i que només sigui per un minut, podem portar l’atenció al ritme de la respiració i rebutjar els pensaments que ens vinguin en aquell moment. Al principi és una lluita, però quan ja tenim l’hàbit podem afegir un agraïment a la vida per poder respirar avui.

«El silenci t’obre al reconeixement de la meravella que és existir»

Això va més enllà d’una tècnica antiestrès.

Com diu Marià Corbí, és una actitud que t’obre al reconeixement de la meravella que és existir i a una profunda comunió amb tot, perquè aquest jo que sempre ens exigeix es va difuminant. 

Però vostè afirma que l’ego no és el dolent de la pel·lícula.

A aquesta moda que hi ha sobre el silenci, que d’entrada no em sembla malament, s’associa un discurs sobre matar l’ego. Això és absurd, perquè l’ego forma part de la nostra estructura psíquica fonamental i el necessitem per a tot.

Sense l’ego no sobreviuríem.

L’ego serà sempre allà. No es tracta de matar-lo, sinó de posar-lo al seu lloc, de reeducar-lo perquè no ocupi tot el nostre espai interior. La realitat és molt més que el que projecta el nostre ego.

¿El segle XXI és una època de celebració de l’ego?

És un moment cultural conseqüència d’un sistema econòmic molt basat en l’individualisme, en la capacitat de l’individu per produir i consumir. Però cada vegada som més conscients, també a nivell econòmic, de la necessitat de l’equip, que ningú fa res sol. L’ego comença a cedir una mica d’espai a l’ajuda mútua.

El seu llibre és ple de cites molt potents.

Durant anys he tingut la sensació de tenir tresors a les mans. Tenia la necessitat de compartir-los perquè la gent conegui aquestes fonts valuosíssimes.

Diu Pessoa: «Miro, i les coses existeixen; penso, i només existeixo jo».

«Penso que miro, però no estic veient el que tinc davant»

No es tracta de no pensar, però quan només estic pensant és la meva mecànica que va cavalcant sobre el que ja sé; soc jo. En canvi, la mirada lúcida és prestar atenció, obrir-se, deixar espai perquè les coses es mostrin, deixar-les existir. Per mirar realment aquesta fulla d’heura que tinc a davant, ¿quin gest necessito fer?

No sé si la segueixo...

He de frenar aquest constant projectar i obrir-me, perquè si no, no puc estar mirant. Penso que miro, però no estic veient el que tinc davant. Faci la prova. No pensi en la fulla, només miri-la. Alguna cosa canvia, és com si deixessis anar alguna cosa perquè això pogués entrar. 

«El silenci no és un caprici». Aquesta frase és de Tàpies.

Ho diu en el sentit que en l’actitud de silenci donem la possibilitat al nostre ésser, a la nostra biologia, de sentir l’existència de la vida i dels altres. No és un caprici, sinó una absoluta necessitat, perquè si no l’ésser humà és el depredador total que no té límits. 

Notícies relacionades

En un altre moment parla de meravellar-se no pel que és estrany sinó pel que és evident.

És una idea del pedagog Kieran Egan, que diu que l’èxit de l’educació és aquesta actitud d’aprendre a meravellar-se de la vida, no perquè un dia caigui un cometa sinó perquè cada dia hi hagi llum. 

Temes:

Religió