Quaranta anys de la desfeta de Sevilla
"No em sé explicar com és que el Barça va perdre aquella final"
Gavril Balint, Miodrag Belodedici i Marius Lacatus, exjugadors de l’Steaua de Bucarest, recorden la Copa d’Europa guanyada a l’equip de Terry Venables el 7 de maig de 1986, al Sánchez Pizjuán, en una de les nits més dramàtiques de la història del club blaugrana.
"Va ser el millor dia de la meva vida. Va ser una gran sorpresa", afirma Gavril Balint. "Quan penso en aquell partit el pols comença a anar més fort", assenyala Miodrag Belodedici. Avui fa 40 anys de la victòria de l’Steaua de Bucarest a la final de la Copa d’Europa contra el Barça. Marius Lacatus somriu cada vegada que sent o llegeix la paraula Sevilla: "No és com el deu de Nadia Comaneci, però si fa no fa". El 2024 va morir Helmuth Duckadam, l’heroi o el dolent de Sevilla: va parar els quatre penals del Barça i va convertir el somni de la primera Copa d’Europa, tan anhelada, en un capítol infaust de la història culer.
L’Steaua gairebé no tenia informació dels rivals estrangers i va preparar el partit amb algun vídeo del Barça que havien gravat des de l’Ambaixada de Romania a Madrid, però sabien que l’equip de Venables era el favorit indiscutible per plantilla i perquè jugava a casa. "Ens dèiem: ‘Mare meva, ja ens podem ben calçar. Ens passaran per sobre. Estem morts’. Fins i tot dèiem, mig de broma, mig seriosament, que si no ens hi presentàvem perdíem 3-0 i tal dia farà un any", explica Belodedici. "No pensava pas que poguéssim guanyar. No pensava pas que poguéssim tenir tanta sort com vam tenir", reconeix Balint, després jugador del Reial Burgos.
Compartien habitació i el dia abans del partit van veure que la televisió ensenyava el restaurant on s’havia de celebrar el títol del Barça: "No ens donaven cap possibilitat. Semblava que havíem perdut el partit abans de jugar-lo". L’equip havia volat amb un cuiner i amb el fill de Nicolae Ceausescu, el dictador. L’Steaua, poc menys que la selecció romanesa, era l’equip del Ministeri de Defensa i els seus jugadors tenien sous i rangs militars. Balint i Lacatus, per exemple, eren tinents en aquell moment.
La fatídica tanda de penals
Balint admet que va ser un partit "avorrit", de "poques ocasions i molts nervis i emocions" pels dos costats. Va ser la primera final de la història del torneig que va acabar amb el 0-0 inicial. Diu que es va quedar "molt content" i "molt relaxat" al final de la pròrroga perquè l’Steaua havia competit més del que s’esperava i podia tornar a casa amb el cap ben alt. I perquè la figura de Duckadam donava "molta confiança": "Al final dels entrenaments sempre acabàvem apostant diners que li marcaríem cinc penals de cinc. I sempre havíem de pagar".
Alexanko i Pedraza i Majaru i Bölöni van fallar els dos primers penals de cada bàndol. Després va marcar Lacatus, va fallar Pichi Alonso i va arribar el torn de Balint: "Tenia molta por. Em tremolaven les cames. Pensava en els romanesos que estaven agenollats davant els televisors i volien que jo marqués el penal". I el va marcar.
Duckadam també va aturar el penal de Marcos Alonso i l’Steaua es va erigir en el primer campió de l’Europa de l’Est. "No m’ho podia creure. Estàvem en un núvol, com bojos d’alegria", recorda Balint. Quan l’Steaua va recollir la copa el camp era un desert perquè l’afició culer, absoluta majoria, ja se n’havia anat. Al Pizjuán amb prou feines hi havia mil persones de Romania. Algunes van aprofitar per fugir i demanar asil polític.
El 1989 va desertar el mateix Belodedici. Va demanar el passaport a l’Steaua amb l’excusa d’un casament, perquè els clubs guardaven els passaports dels jugadors, i va travessar Iugoslàvia. Va ser declarat culpable i condemnat a 10 anys de presó si tornava a Romania i a ser esborrat de les fotos de l’Steaua. A Balint li van punxar el telèfon per si en sabia res: sovint havien parlat sobre la possibilitat de fugir de la dictadura aprofitant algun desplaçament. Belodedici va fitxar per l’Estrella Roja i el 1991 va tornar a guanyar la Copa d’Europa i va ser vuitè en la cursa per la Pilota d’Or. Va recalar al València després de l’esclat de la guerra dels Balcans. "No em sé explicar com és que el Barça va perdre aquella final", admet.
De compres a El Corte Inglés
Quan van arribar a l’hotel es van menjar un pastís amb la imatge del trofeu i van beure vi romanès. Cada jugador havia pogut portar un únic convidat: la nit que va ser campió d’Europa, Balint va dormir amb el seu pare. L’endemà al matí van anar a El Corte Inglés. Belodedici recorda admirar els estants de les botes Adidas i Puma. Sempre que podien aprofitaven els partits europeus per comprar alcohol, tabac, roba o articles electrònics com cintes i reproductors de VHS per després aconseguir uns diners extres a Romania, en el mercat negre. "Ho havies d’amagar bé perquè no ho veiessin a la duana. Si aconseguies passar un reproductor de vídeo, després gairebé et podies comprar un cotxe", explica Belodedici.
Notícies relacionadesA Romania els esperaven milers de persones. Belodedici i Lacatus van regalar la jaqueta i la corbata. Després els va rebre Ceausescu. "El ministre de Defensa ens va ensenyar que havíem de donar la mà dreta i recollir la medalla amb l’esquerra, i com havíem d’acostar-nos-hi i respondre-li. Vam assajar molta estona, però al final va sortir una merda perquè alguns van fallar", riu Balint. "Va ser molt emocionant. No l’havíem vist mai en viu; només a la tele. ¿Qui podia donar la mà a Ceausescu?", apunta Belodedici. La dictadura va rendibilitzar i va instrumentalitzar l’èxit.
Quan els felicitava havien de dir: "Servim la pàtria". Van compartir una copa de xampany. Abans el ministre havia insistit a Balint i Lacatus que es tallessin la melena, però s’hi van negar. "Em vaig posar una mica d’aigua amb sucre perquè perdés volum i que així no es veiés tan llarg", admet Balint. El premi va ser un 4x4 de l’Exèrcit de segona mà per a cada un. Els van vendre a agricultors o ramaders, en metàl·lic.
