La història es tira a la piscina

Més enllà d’aquesta anècdota, és habitual que moltes localitats tinguin la seva piscina municipal. Actualment a ningú se li acudiria veure la natació com un esport exclusiu i elitista, però així va ser durant molts anys. De fet, tenir una piscina particular a casa encara conserva una certa reminiscència d’element de distinció.

La dèria humana de posar-se en remull és antiquíssima. La mare de totes les piscines té uns 3.000 anys i la van trobar els arqueòlegs a Pakistan durant unes excavacions el 1926. Es tracte d’un receptacle de dotze metres de llarg per set d’ample i tres de fondària; amb escales a cada costat. L’haurien construït durant l’etapa de la civilització de la Vall de l’Indus i segons els investigadors tenia funcions religioses, segurament vinculades a algun tipus de cerimònia de la purificació (hi ha moltes creences que tenen rituals d’aquest tipus, com ara el sagrament del baptisme pels cristians). Sembla que també tenien vincles religiosos les dues piscines anomenades Kuttam Pokuna que hi ha a Sri Lanka i que daten del segle IV aC.

En aquella època a Europa els grecs en solien construir a les escoles de lluita anomenades palaestra i s’utilitzaven com a complement per entrenar els atletes. Ara bé, el terme “piscina” el devem als romans. És una evolució de la paraula “piscis”, que vol dir peix, perquè les piscines eren els espais artificials on nedaven els peixos i on sovint també es banyava la gent. Igual que passa ara, les famílies de classe alta tenien les cases més boniques i grans, on no hi solia faltar un jardí i una piscina. No cal dir que l’Emperador tenia la seva pròpia piscina, que governar imperialment estressava molt i calia relaxar-se.

Tot i que durant l’edat mitjana europea la relació dels humans amb l’aigua diguem-ne que va ser distant,  amb el pas del temps van anar proliferant espais de bany més o menys informals a rius i zones marítimes. Es té constància, per exemple, que al segle XVIII, a París, hi havia una àrea d’esbarjo al Sena.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan al segle XIX es va viure el procés de recuperació de la pràctica esportiva inspirada per la Grècia clàssica, al Regne Unit es van començar a construir les primeres piscines “modernes”. A Espanya la moda va trigar una mica més a arribar. I com passava amb la majoria de noves tendències que venien d’Europa, Catalunya també va ser la porta d’entrada de la pràctica de la natació esportiva i de les piscines. El seu principal pioner va ser Bernat Picornell (actualment dóna nom a una de les piscines més importants de Barcelona). Primer l’activitat es feia directament a la platja, en unes zones de banys delimitades a tal efecte. De fet, el 1921, es va condicionar l’anomenada “piscina de l’escullera”, utilitzant aigua del mar filtrada. Aleshores, però, ja feia tres anys que s’havia inaugurat la primera piscina d’aigua dolça de Catalunya i d’Espanya. El 23 de juny de 1918, el Club Natació Sabadell va obrir les portes d’unes instal·lacions que es van convertir en un referent.

Amb més d’un segle de distància pot sorprendre que la ciutat vallesana fos pionera, però des del segle XIX, gràcies a la indústria tèxtil, es va convertir en un dels pols econòmics del país, fins al punt que era coneguda com la Manchester catalana. La burgesia industrial local s’emmirallava amb el que passava a les principals ciutats europees i imitava les modes i tendències que apareixien a les grans urbs. Això encara es pot apreciar en l’arquitectura dels edificis d’aquella època que es conserven i en l’origen d’entitats com el Club Natació, que va començar a esdevenir el referent que continua essent en l’àmbit de les competicions d’aigua com ara la natació i el waterpolo. D’allà han sortit grans esportistes com Jennifer Pareja i Mireia Belmonte.