La primera mare medallista

És cert que físicament el procés de gestació, part i criança afecta a les mares, però això només és al principi perquè les criatures es fan grans i les dones més enllà de ser progenitores tenen molts altres rols a la vida.

Tradicionalment moltes esportistes es retiraven al moment que decidien quedar-se embarassades. Era el punt i final de la seva trajectòria, perquè semblava impossible que poguessin recuperar el nivell físic anterior. Per primera vegada a la història, als JJOO de Tòquio s’està insistint que això no té perquè ser així. La professionalització de l’esport femení permet allargar la trajectòria de les atletes i reincorporar-se una vegada han donat a llum.

Tot i que no es poden llençar les campanes al vol perquè queda molt camí per fer, almenys ara es reconeix l’esforç que fan per portar a terme la seva feina i ningú s’atreveix a posar en dubte les seves capacitats com a mares, com sí li va passar a la neerlandesa Fanny Blankers-Koen.

Nascuda el 1918, des de molt jove va demostrar interès pels esports. Practicava la natació, el tennis, el patinatge sobre gel… I amb setze anys va descobrir l’atletisme. Allò li va canviar la vida. De seguida va demostrar que havia nascut per córrer: a la tercera cursa de la seva vida va fer el rècord dels Països Baixos dels 800 metres i, quan tenia 18 anys, ja va ser olímpica. Va participar als Jocs de Berlín de 1936, aconseguint dos cinquens llocs, un en salt d'altura i l'altra als 4x100 relleus.

El 1938 va obtenir el seu primer gran triomf. Amb vint anys es va penjar la medalla de bronze al campionat europeu d'atletisme de París. La seva carrera prometia però la Història va frenar-la en sec per què la Segona Guerra Mundial va fer impossible la celebració dels JJOO de 1940 i 1944.

El 1946 Fanny Blankers-Koen va reprendre l'activitat atlètica davant la sorpresa de tothom. Feia poc que s'havia casat amb el seu entrenador (l'atleta retirat Jan Blankers) i havia tingut una nena, a qui van posar Fanny Junior. Sis setmanes després d'haver donat a llum va voler participar a l'Europeu d'Oslo, on va guanyar l'or als 80 metres tanques. S'ha de ser d'una pasta especial per posar-se a córrer i saltar quan fa sis setmanes que has donat a llum.

No cal dir que a Fanny Blankers-Koen li van ploure les crítiques de tot arreu. Li deien que era massa gran i que les mares havien d'estar per les seves criatures, que això de competir no era per les senyores casades. Fins i tot la van arribar a batejar com la "mestressa de casa voladora", sobrenom que al final es va transformar en el de “la neerlandesa voladora” per què dos anys més tard, als JJOO de Londres de 1948, va deixar tothom bocabadat. 

A la cita olímpica va guanyar quatre medalles d'or: 100 metres, 200 metres, 80 metres tanques i 4 x 100 relleus. I això que tenia trenta anys, una edat gens habitual per una velocista de l’època. Quan va arribar al seu país, com a reconeixement d'aquell èxit li van regalar una bicicleta. Segons diu la llegenda la seva resposta va ser tan senzilla com el regal: "tot això per córrer només uns quants metres".

Però és que els havia corregut més de pressa que mai cap altra dona. Va establir el rècord del món dels 100 metres en 11.9 segons, una marca que no va ser superada fins el juliol de 1988 per Florence Griffith.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Fanny Blankers-Koen va continuar competint fins que va tenir 37 anys. Es va retirar el 1955. Va morir el 2004 amb la satisfacció d'haver vist com 5 anys abans l'escollien la millor atleta del segle XX. En categoria masculina el guardó va ser per Carl Lewis. El fill del vent i la neerlandesa voladora. Dos mites que mereixen ser recordats al mateix nivell.