64 caselles plenes d’història

Buscar els orígens d’aquest tauler amb 64 caselles blanques i negres ens porta a l’Àsia. A Japó, Xina, i l’Índia -d’on sorgiren els escacs- els jocs d’estratègia ja eren habituals molts segles enrere. Tot i que evidentment el món ara s’ha fet molt més petit gràcies a la tecnologia digital i a la rapidesa dels mitjans de transport, els antics també es movien d’un costat a l’altre. Molt més del que ens pensem. Això permetia un intercanvi de coneixements i cultures, sobretot a través del comerç i de la guerra. Les terres de Pèrsia van servir de pont perquè els escacs arribessin a Europa a través de l’expansió musulmana. Aleshores d’aquell joc se n’hi deia 'shatranj'.

Durant l’edat mitjana va evolucionar i la noblesa va començar a practicar-lo. Era vist com una evocació de les guerres que es portaven a terme al camp de batalla. A la Catalunya medieval se sap que hi jugaven grans personalitats com ara el comte Ermengol d’Urgell i la comtessa Ermessenda de Carcassona. I a Castella, Alfons X conegut com el Savi, va promoure i patrocinar textos per ajudar a difondre un joc que l’apassionava. Efectivament s’ha documentat que fa un miler d’anys ja hi havia estudiosos dels escacs que escrivien tractats analitzant tant les millors obertures com les jugades més eficaces per resoldre les partides.

De fet, al llarg de la història hi ha hagut moltes personalitats de l’esfera del poder que han gaudit amb aquest esport; potser perquè això de moure peces per imposar-se al contrincant s’assembla força a les entranyes de la política. Alguns hi tenien més traça que altres. Per exemple, a un dels pares fundadors dels Estats Units, Benjamin Franklin, que va ser ambaixador a França, li encantava jugar amb els seus col•legues i solia utilitzar metàfores escaquistes per il•lustrar els seus discursos. Un dels seus adversaris habituals era John Adams, el segon president dels EUA després de George Washingtonn.

No es té constància que durant els seus dies a terres gal•les, Franklin s’hagués enfrontat a Napoleó, però probablement l’hagués vençut. Segons expliquen les cròniques, al militar cors li encantaven els escacs però solia perdre perquè el seu caràcter impulsiu el feia precipitar-se a l'hora d'escollir els millors moviments.

També va ser un dels entreteniments preferits de Vladímir Illitx Lenin durant el seu exili a Suïssa, on es va refugiar després de la fracassada revolució de 1905. En una de les fotos més famoses de la seva biografia se’l veu jugant amb el també exiliat Aleksandr Bogdànov el 1908.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El fet que el líder de la Revolució de 1917 (aquella sí que va triomfar) fos un gran aficionat va ajudar a que a la Unió Soviètica els escacs es posessin de moda. En realitat a la Rússia tsarista del segle XIX ja s’hi jugava força, però el nou règim comunista va ajudar a convertir-lo en esport nacional. Evidentment el clima afavoria aquella mena d’activitat recollida i, a més, era molt econòmic. Pels dirigents era vist com una eina per ajudar a desenvolupar la capacitat de raonament del poble i es va contraposar a altres esports que eren titllats de burgesos, com era el cas del tennis, per exemple. En conseqüència, l’URSS es va convertir en la gran potència escaquista mundial i ho va utilitzar com una eina més de propaganda política.

La protagonista de ‘Gambit de dama’ està inspirada, en part, en l’americà Bobby Fischer, que el 1972 va vèncer el rus Borís Spasski. Segons explica el periodista Leontxo García en una entrevista a El Orden Mundial, la derrota va ser viscuda a la URSS com una tragèdia nacional perquè l’enfrontament entre negres i blanques als 64 quadres blancs i negres era la sublimació de la Guerra Freda. Perquè encara que algú s’entesti a dir el contrari, esport i política sempre han anat de bracet.