Antonia, contra la fractura digital

Segur que han fet la prova. Obren l’aplicació de la Generalitat per demanar cita prèvia per vacunar-se contra la Covid. Els demanen omplir dades personals. Abans d’assignar-los un centre de vacunació han d’escriure un codi, que els arribarà per SMS al seu mòbil. Escriuen el codi i els pregunten si volen vacunar-se al CAP o a un centre de vacunació massiva. Cliquen i, després de nombrosos intents, on se’ls informa que no hi ha cap centre disponible, per fi els adjudiquen un punt de vacunació. És una eina de la qual l’administració s’ha sentit orgullosa, que «facilita la vida», ¿no?

Doncs bé, ara imaginin que tenen 69 anys, que viuen sols, que durant la pandèmia han hagut de ser hospitalitzats en diverses ocasions per problemes hepàtics, que només els pot visitar una persona de la família, que si aquesta persona treballa o té un imprevist es queda sola... O que, si uns de desaprensius li roben la targeta de crèdit mentre és a l’hospital i durant dos o tres dies treuen els seus diners del caixer, després de contactar amb el seu banc li diuen que ha de presentar una denúncia, sense saber que l’afectada està a un hospital, que mai ha fet res semblant i que ni tan sols té ordinador a casa. Aquest és el cas de Lidia Rins, germana de l’Antonia, que en una carta a aquest diari denunciava que la transformació digital ha deixat de banda les persones grans, que se senten impotents, en bastants casos, per manejar les noves tecnologies. I el que és pitjor, acaba, a ningú li importa.

El que assenyala Antonia Rins, veïna de la Sagrera de 83 anys, que acudeix a la trobada amb aquest diari acompanyada de la seva neta, Alba, no li passa només a ella (a l’hora d’aconseguir cita per a la vacuna contra la Covid va delegar la gestió en la seva filla, després de diverses trucades en les quals «responia una màquina») o a la seva germana, sinó que forma part de l’anomenada fractura digital. És a dir, que determinades decisions adoptades per les institucions, en nom de la digitalització i l’eficiència, exclouen sectors com la gent gran, que de vegades tenen fills i nets disposats a ajudar per moure’s digitalment, com és el cas de l’Antonia, però altres vegades, no.

I és que, com apunta Mireia Fernández-Ardèvol, investigadora del Communication Networks & Social Change de la UOC, la part de la població de més edat que no s’ha adaptat a l’entorn tecnològic té la seva raó de ser que ha sigut un col·lectiu «obligat a fer-ho». Fernández-Ardèvol apunta que, a partir d’investigacions al respecte, hi ha dos grans grups entre la gent gran: els que han integrat l’ús de la tecnologia de manera rica (però no intensa, a diferència dels joves) i aquells col·lectius que, per qüestions socioeconòmiques (dificultat d’accés a internet) o personals, no han entrat al món digital més enllà de disposar, a tot estirar, d’un telèfon mòbil i de comunicar-se per WhatsApp.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Per ajudar a corregir aquesta divisòria, la investigadora de la UOC afirma que s’ha de partir de la premissa, pel que fa a qui dissenyen instruments digitals, que persona gran no equival a malalta i demana que se’ls integri, de manera participativa, a l’esmentat disseny. A més, creu que caldria fomentar una formació més gran en competències digitals (abans de la pandèmia, comenta, a tallers de residències funcionava que el formador fos algú avançat en la matèria del seu mateix grup d'edat). O aprofitar que bastantes d’aquestes persones tenen instal·lat internet a la televisió, perquè puguin anar més enllà de veure l’última pel·lícula o sèrie en streaming.

Per a la majoria, comprar en un ‘e-commerce’ o fer una transferència ‘online’ és fàcil. És possible que, per utilitzar la tecnologia del futur, tinguem la sort de l’Antonia i que el nostre fill o neta ens ajudi a espavilar-nos amb ella. Però també podria donar-se el cas de la seva germana Lidia. I és aquí on haurien d’acompanyar les institucions i el conjunt de la societat: a Quebec, la cita per vacunar-se contra la Covid era exclusivament ‘online’ i grups de ciutadans es van organitzar com a voluntaris perquè la gent de més edat obtingués la cita. Un tracte més humà davant el repte digital, com reclama l’Antonia.