La química de rock, poesia i deliri de la qual va néixer El Último de la Fila

Fa tres dècades que funcionen cada un pel seu compte, en solitari, i s’han fet visibles sensibilitats i rols que abans quedaven compactats en la dinàmica de grup. Tenim Manolo García, el fill de l’allau migratòria crescut al Somorrostro, veu imbuïda de cant flamenc, poeta captivat per horitzons onírics, i Quimi Portet, l’astre intercomarcal, guitarrista intempestiu i fan de les coses tribals, portador d’una ironia antiheroica alimentada a la plana de Vic. El primer, estrella pop a tot Espanya; el segon, catalanocantant per vocació, gairebé un desconegut terra endins.

Però la reunió d’El Último de la Fila, històrica i difícil de preveure fa només quatre dies, ens retorna a l’origen de tot. A la trobada entre Manolo García i Quimi Portet, de la qual va sorgir, el 1985, una cosa més gran que la suma de les dues parts. Un artefacte atòmic fet de la confluència d’aquestes diferències i de moltíssimes afinitats: musicals, ideològiques, anímiques. Una combinació que es dona molt de tant en tant i que va produir unes quantes dotzenes de cançons, en sis àlbums d’estudi, de les quals demà i dijous que ve sonarà una selecció en un concert cada un d’aquests dies a l’Estadi Olímpic.

Intercanvi de telèfons

Al principi del vincle Manolo-Quimi hi ha una escena de revelació evocada pel seu amic Toni Coromina al llibre El que la sigue la persigue ("biografia tolerada" de 1995), quan van coincidir per primer cop en un festival als Hostalets de Balenyà, el 1981, organitzat pels quintos del poble. Hi havia Los Rápidos (amb Manolo García) i Kul de Mandril (el grup de Portet), i també Evo (amb una joveníssima Carmen, la germana del Manolo, com a vocalista). A Manolo García i al baixista Antonio Fidel els va impressionar el toc salvatge que Portet imprimia a la seva atrotinada guitarra elèctrica. Es van donar el telèfon i van quedar per veure’s al Zuric.

Al cap de poc temps, Portet deixava Vic i es plantava a Barcelona amb una maleta i la guitarra a instal·lar-se al Guinardó. "Semblava un immigrant iugoslau", va dir el cantant. L’ingrés a Los Rápidos va ser immediat, si bé al grup li quedaven un parell de telenotícies. El tàndem García-Portet es va començar a solidificar en l’aventura de Los Burros (1983-84) i es va enlairar amb El Último de la Fila.

Aquests noms dissipats suggerien un fatalisme sarcàstic, fruit de la resignada successió de fracassos anotats per tots dos. El Manolo, abans de posar-se davant el micro (anys 70), havia sigut bateria de grups com Materia Gris i Salma y su Conjunto, adscrits al circuit de batejos, casaments i comunions. Entrenament patxanguero gairebé ineludible en aquell temps, que també va viure el Quimi amb Kilimanjaro’s. Però tots dos alimentaven les seves inquietuds: el Manolo havia assistit a bolos reveladors al Gran Price (Lone Star, Smash) i havia descobert l’underground de Zeleste. Kilimanjaro’s van tocar a les Jornades Llibertàries del parc Güell, el 1977, mentre Manolo García se sentia atret pel perfum àcrata del Poble Nou industrial, que emanava de l’Ateneu Popular La Flor de Maig.

El cantant venia de recollir el flamenc i la copla del seu ambient familiar i de barri i ajuntar-lo amb la disrupció rockera de Led Zeppelin i King Crimson. És natural que l’atraguessin Smash, i després Triana, en un camí que el va portar a adoptar un cert melisma en el cant, distintiu del pop amb arrels establert a El Último de la Fila. A Portet l’entusiasmava la música encomanada de primitivisme: el soul més físic, el grup natiu americà Redbone, la percussió hipnòtica i afro de la tropa avantguardista alemanya Can.

Rock’n’roll i ressò ‘jondo’

Aquest és el territori en què es van trobar tots dos i en què van conjugar l’impuls elèctric del rock’n’roll amb el ressò jondo i van barrejar tot això amb la propensió al deliri líric. Com apunta Albert Balanzà, periodista, potser el coneixedor mundial més important d’El Último de la Fila, "hi ha un fil de connexió entre els dos a través del surrealisme: entre el Jamón de mono que Quimi cantava amb Kul de Mandril i el Manolo que es posava embuts al cap i trencava televisors amb Los Rápidos". L’humor com a salsa aglutinant, idees que "els feien riure". Les ganes de "fer alguna cosa diferent".

Els uneix una actitud d’escepticisme davant la idea de progrés i desenvolupament econòmic, l’estressada vida moderna, el culte al bé material. Tots dos van coincidir a lligar en curt els seus vincles amb la indústria musical, quan El Último ja s’ho va poder permetre. Aquell pas, el 1990, de deixar enrere el segell PDI i fitxar per EMI únicament com a distribuïdora, mentre creaven una discogràfica pròpia, Perro Records. Oficina petita, gestionada per gent de confiança. Pocs anys després, quan el grup ja era a dalt de tot, se li va oferir la perspectiva d’una aposta forta per Llatinoamèrica, incloent-hi una llarga gira, però se’n van desmarcar, recelosos de perdre el control de la seva vida.

Tanmateix, parlem d’un grup que, el 1992, va declinar participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquell any feien una pausa, preparant Astronomía razonable (1993), i l’única actuació que van oferir va ser en el concert de protesta contra l’operació Garzón (detenció de 45 independentistes per presumpta pertinença a Terra Lliure), al costat d’artistes com Lluís Llach, Els Pets i Sopa de Cabra. Va ser el 29 de juliol, en plena celebració dels Jocs. Durant els anys del procés, Portet va dir que s’havia il·lusionat, però tot seguit li va arribar la decepció. García va publicar una carta, en vigílies de l’1-O, en la qual va demanar "diàleg" als polítics i va preguntar "per què no es pot escoltar l’opinió del poble català".

Notícies relacionades

Carmen Machi, actriu: "És més fàcil corrompre’t quan al voltant tens gent en què et recolzes"

La fidelitat ja no es porta

Les coincidències entre Portet, el català "de soca-rel", el guitarrista punky però molt fi alhora, i García, el fill de la immigració, poeta amb encant especial i captivador d’auditoris, són moltes, segur que més que les distàncies, també en la manera de gestionar la popularitat i de negar-se a exercir de celebrities, amb la vida privada tancada i barrada (tot i que en aquesta gira se’ls ha colat una guitarrista molt jove, que es diu Sara García, i que delata una paternitat fins avui mantinguda amb una discreció absoluta).

Com assenyala Albert Balanzà, un punt de coincidència definitiu és la voluntat que tenen de "ser amos d’ells mateixos", del seu destí, sense permetre que els altres decideixin per ells. Sempre, és clar, en la mesura possible.