Entrevista

Maria Teresa Cabré «Cal recuperar la idea del català com a llengua de prestigi»

Primera directora del Termcat, l’òrgan que adapta els últims neologismes a la llengua catalana, Maria Teresa Cabré és la primera presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de Pompeu Fabra que és elegida per presidir la institució. Especialista en Lexicografia i Lingüística Aplicada, és catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra.

Maria Teresa Cabré «Cal recuperar la idea del català com a llengua de prestigi»

Joan Cortadellas

7
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Cap de secció de Participació

Especialista en Quan puc escric sobre història, literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A les últimes obres de referència de l’IEC s’ha tendit a evitar la dicotomia correcte/incorrecte per assenyalar quins usos són adequats en un context determinat. ¿Això ha despistat el parlant, que busca referències més segures i inequívoques?

No confonguem dues coses. La normativa avui dia no es pot concebre al marge del que és l’estàndard. I l’estàndard el fa l’ús, i el fan els parlants. Una obra normativa és una selecció dels usos que passen a ser normatius. ¿Per què una selecció? Perquè l’estàndard ha de ser eficaç en la comunicació, i no pots obrir la mà a tots els usos que es fan de la llengua, i menys en una llengua com la nostra, en situació minoritzada, en la qual has de donar una orientació. Els parlants, especialment els professors i estudiants, necessiten saber si un ús és de referència o no és de referència, correcte o incorrecte en termes més antics. Per això, després de la Gramàtica gran, que és molt més àmplia, hem passat més directament en l’orientació en la Gramàtica bàsica i d’ús. Hi ha els qui consideren que l’IEC ha obert massa la mà i defensen un model (sobretot de lèxic) més conservador. I gent que els segueix. ¿Això qüestiona l’autoritat normativa de l’IEC?

Qualsevol institució sempre pot ser qüestionada, i hi ha criteris que poden ser discutits. Però jo no ho percebo. La necessitat d’una llengua com la catalana de ser orientats precisament no posa en qüestió l’autoritat normativa. Sí, hi ha persones que pensen que la llengua del futur hauria d’estar el màxim d’ancorada al passat. I altres que pensen que la llengua és viva i va modulant-se, sense que això signifiqui que li entrin excessives interferències perquè si no pot perdre la seva fisonomia. Trobar aquest punt d’equilibri és precisament la manera de pensar que correspon a una institució com l’IEC.

Als que ens ha agafat més grans, la nova llista de 15 accents diacrítics se’ns resisteix.

És normal, a mi també em passa. Quan he d’escriure soc m’aturo. Està molt fixat en la ment. Però els nens que aprenen una llengua parteixen d’una taula rasa. Un canvi veus que té èxit quan tots els col·lectius que difonen i fan de portaveu del que és una llengua adequada el compleixen. I des de l’1 de gener del 2017 tots els mitjans es van posar d’acord a utilitzar aquesta nova normativa referent als accents. Tot l’altaveu  escolar i mediàtic sembla que ha confluït en aquesta normativa unitària. I ara sortirà el document, ja aprovat per l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears (després de la declaració conjunta que vam fer l’any passat) en què ens decantem per una ortografia unitària per a tot el territori lingüístic. Davant un fenomen que pugui tenir més d’una alternativa mirem de veure com ho representem: per exemple, en català central el nom de les lletres (ela) d’acord a la nostra pronunciació sempre s’ha escrit acabat en a. En valencià, sempre s’ha escrit i pronunciat acabat en i. Quan hi ha un escull en què no podíem posar-nos d’acord en una forma única es donen les diferents alternatives, però n’hi ha molt poques.

¿I com queda establerta la relació entre les tres parts? ¿Passem a una autoritat normativa ‘confederal’?

No, anem cap a una altra cosa. Des del punt de vista de l’objecte de treball, l’IEC per història, tradició i composició posa la mirada sobre la totalitat de la llengua. I en canvi altres organismes, com l’AVL, s’ocupen de la varietat valenciana del conjunt denominat llengua catalana.

¿Anem cap a una denominació dual de la llengua, català/valencià?

No sé, aquests intents han de sortir de baix i generalitzar-se molt perquè triomfin. ¿Quan parlem de català parlem de la varietat catalana de la llengua catalana o de tota la llengua? Valencià s’ha encunyat com a sinònim de català al País Valencià. Però també és la varietat valenciana. Tenim ara una ambigüitat voluntària. Si no busquem males intencions després d’un adjectiu com a llengua catalana, global, n’hi hauria prou. Potser si poséssim un substantiu al davant, i parléssim de llengua valenciana i varietat valenciana, i de llengua catalana i de varietat catalana, hauríem resolt l’ambigüitat.

Sembla que creix la preocupació pel grau d’ús del català. ¿Retrocedeix realment o el que passa és que no es compleixen les expectatives?

Els primers passos de la normalització es van fer comptant que el paisatge seria sempre el mateix. Si només miro números, és cert que respecte als 90 hi ha un percentatge més baix d’ús del català (com en el pati de les escoles) i un nombre més baix de persones que s’identifiquen amb el català com a primera llengua. Però els contextos no són comparables. S’havien projectat unes expectatives i per això hi ha una decepció enorme. En termes d’eficàcia i actuació, això significa que la política lingüística que hi hauria d’haver en aquest país hauria d’incidir sobre aquells sectors de la població que tenen més efecte multiplicador. Els joves, bàsic. Associacionisme en barris. Col·lectius de nouvinguts que es reuneixen per motius d’identitat d’origen. Hauríem de canviar la política lingüística perquè les mateixes accions dels anys 90 ja no tenen el mateix resultat. Cal treballar molt sobre el prestigi de la llengua. Com recuperar la idea que el català és una llengua de prestigi. Als anys 90 era fàcil, es deia que el català era necessari per guanyar-te la vida. Ara no.

¿Optimista o pessimista?

 S’ha de matisar molt. Jo no soc pessimista perquè penso que les accions, si estan ben enfocades, poden donar resultat. Hem d’actuar en un nivell simbòlic en els col·lectius joves.

Si mirem exclusivament els catalanoparlants dels 90 i els seus descendents, ¿en aquest col·lectiu hi ha retrocés en la transmissió intergeneracional, en l’ús...?

Hi ha retrocés en un aspecte. Que el catalanoparlant d’origen cedeix i utilitza una altra llengua per una idea de comunicació més eficaç. És un element psicològic que s’hauria de treballar molt, també a les escoles, no com un factor d’imposició sinó com a necessitat que el catalanoparlant es mantingui en l’ús de la llengua perquè aquesta no retrocedeixi. Sempre que no transgredeixi el mínim principi de comunicació, que no de cortesia.

¿En el resultat global el que compta més potser és que els nous catalans no s’han incorporat al català en el grau que ho van fer anteriors arribades?

Sí, és més lent. Se’ls ha de fer arribar la idea que integrar-se en aquest país també passa per la llengua. Primer de manera passiva, i després activa. I que per als seus fills és un motiu de prestigi, promoció i integració social. Com un bé a aconseguir, atractiu.

¿Que puguin associar el català a un determinat projecte polític pot haver creat un cert distanciament?

Llavors això hauria de ser en els últims anys, i ja succeïa en una etapa política anterior.

Tot i que mai vam tenir un percentatge tan alt de diputats contraris al consens sobre la normalització lingüística com el 2017.

Algun populisme aconsegueix vots. És pervers utilitzar la llengua com una arma llancívola. Una persona el que espera, sigui d’origen d’un territori o nouvinguda, és viure en el benestar més gran i harmonia possible. Aquests moviments han creat tensió.

En funció de l’interlocutor, sembla que parlem de realitats alternatives. ¿La immersió en la pràctica docent existeix o s’ha dissolt?

Notícies relacionades

Els pobres mestres els estem marejant de tal manera que posem a les seves mans un paper que no haurien de tenir. Haurien de tenir més serenitat i possibilitats d’actuar davant els estudiants sense pressions. El model d’immersió lingüística –que els estudiants havien de sortir amb un bon coneixement del català i el castellà però entrar en una sola llengua evitava el que havia succeït per exemple al Québec, que hi havia dues comunitats lingüístiques separades– ha donat bon resultat. Aquest bé preat, el de la cohesió social, és el que el nou populisme ha trencat. Si no s’actua recomponent l’orgull de tenir una llengua que ens uneixi a tots perquè és la pròpia del territori, anem per mal camí. Jo crec molt en el respecte lingüístic, però crec també molt en la claredat de si hi ha d’haver o no una llengua territorial vehicular que garanteixi la cohesió social. Si no, cada vegada fem comunitats cada vegada més allunyades les unes de les altres i per tant amb més possibilitats d’enfrontament.