Signi aquí, sisplau

Curiós mecanisme, aquest de la signatura. Tothom té el seu propi gargot, personal i intransferible, que serveix per tancar un acord o per mostrar conformitat amb un document. De fet aquests dies també sovintegen les imatges dels nous fitxatges dels clubs de futbol signant el contracte sota l’atenta mirada de feliços presidents.

És possible que ben aviat, amb la digitalització, això de gargotejar un tros de paper passi a la història. Una història que té els seus orígens al voltant del segle XIII, quan llegir i escriure era una habilitat només reservada a uns pocs encarregats de tot allò que requeria la gestió d’un territori a l’Edat Mitjana. Secretaris i notaris reials van ser els primers a firmar, perquè els monarques validaven els documents sobretot amb segells. Cada rei tenia el seu i, en algun casos, quan morien el segell era destruït perquè ningú el pogués tornar a utilitzar. Una altra manera de fer constar el seu vistiplau era mitjançant un monograma, és a dir, un dibuix format per combinació de les lletres del seu nom. Ara bé, podia donar-se el cas que la seva execució anés a càrrec d’algun assistent i el rei només s’encarregués d’afegir un traç específic per acabar de completar-lo.

En el cas de la Corona d’Aragó la sigil·lografia, que és la disciplina que estudia els segells, ha prestat molta atenció a aquests elements. Però en canvi queda pendent analitzar l’evolució de les firmes autògrafes dels monarques. A França aquesta feina ja la tenen feta i ens ofereix algunes dades curioses. L’historiador Claude Jeay explica que el primer rei que va fer servir el seu nom en una firma de la manera que es fa en l’actualitat va ser Joan II a principis del segle XIV. El més interessant és que també fou el primer monarca en ser pintat en un quadre de manera realista, l’obra el reprodueix com era físicament sense idealitzar-lo. Jeay ho interpreta com un primer pas cap a la presa de consciència de l’individu, tendència que acabaria cristal·litzant durant el Renaixement poques dècades més tard.

Durant aquella època el rei i la cort es van començar a erigir com el principal poder del territori. Per tant qualsevol gest del monarca esdevenia una mostra d’exhibicionisme personal per fer palès el seu poder. També el firmar. En el cas de Lluís XI (1423-83) es pot apreciar que, a mesura que anava expandint el territori del reialme, el seu traç s’anava tornant cada vegada més exuberant, segurament al mateix temps que s'inflava el seu ego.

Aleshores l’ús de la firma ja s’havia estès per altres grups socials, per exemple els dirigents del braç militar. Tradicionalment s’ha prestat poca atenció a la seva relació amb el món de les lletres perquè es dona per suposat que la majoria eren analfabets. Ara bé, a finals de l’Edat Mitjana el traç vacil·lant de les seves firmes va començar a aparèixer als documents i progressivament la cal·ligrafia va millorar ostensiblement.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Les firmes no van escapar de les modes i els subalterns tenien tendència a copiar els seus superiors. A Tolosa es conserva un registre amb les rúbriques dels notaris que van exercir al comtat entre 1271 i 1536. Segons ha pogut constatar Jeay, al principi cadascú tirava per on li semblava però amb el pas de les dècades es van homogeneïtzar i, a més, van anar incorporant petits detalls decoratius com una flor de lis, per exemple, per mostrar la seva adhesió amb la monarquia, que precisament el 1271 havia incorporat aquell territori als seus dominis.

Des d’aleshores, la generalització de la lectoescriptura i el desenvolupament de l’administració pública van fer que tothom acabés desenvolupant la seva pròpia firma. I ara cadascú és lliure d’estampar-la (o no) allà on cregui convenient.