El dilema de la ciència espanyola

L’avantprojecte de llei de ciència no resol, sinó que aprofundeix els problemes de la ciència espanyola, agreujats per la crisi del 2009 i ara per la pandèmia. No resol el creixent envelliment de les plantilles investigadores, que accedeixen a un lloc fix als 43 anys de mitjana, amb taxes de temporalitat de més del 42% al CSIC o del 80% al sistema sanitari. No aborda la carrera professional del personal tècnic i de gestió i ignora el personal investigador sanitari.

La proposta estrella és el canvi del sistema d’accés del personal científic, substituint l’escala funcionarial de Científics Titulars pel ‘tenure-track’ (TT), contracte teòricament fix, però amb clàusules d’acomiadament. Un contracte fora de la legislació espanyola i que vulnera el dret internacional, com indica el Ministeri de Treball. A Espanya ja hi ha aquest contracte: és el «Ramón y Cajal». Inventar-se un nom per prolongar ‘ad infinitum’ la precarietat no cola. Als EUA, Alemanya o Itàlia el TT és un contracte temporal amb avaluació, previ a l’accés a un lloc fix. No hi ha al món res semblant al TT que proposa l’avantprojecte.

L’extinció de l’escala dels científics titulars (51% del personal investigador del CSIC) afectarà la capacitat d’atracció de personal investigador. ¿Qui voldrà treballar en aquestes condicions? Actualment, el CSIC ni tan sols aconsegueix cobrir la seva oferta de contractes Ramón y Cajal, perquè els investigadors prefereixen la universitat, on, després de l’avaluació, accedeixen a un contracte indefinit, amb drets d’antiguitat i incentius. ¿Qui competirà pel TT, un contracte en el qual poden quedar-se encallats uns 20 anys abans de promocionar a Investigador Científic, als 52-55 anys? 

L’últim despropòsit és la convocatòria de 20 o 25 places de tecnòlegs, anunciada com «una prova». Aquesta figura va ser introduïda el 2011 a proposta de CCOO. No obstant, en una dècada no s’ha desenvolupat i ara s’intenta llançar com un experiment.

El CSIC, a més, acaba d’absorbir gairebé 2.000 persones de tres organismes sumits en una crisi de gestió (INIA, IGME i IEO), malgrat la seva creixent incapacitat per cobrir les seves pròpies vacants, pels ínfims complements oferts. 

El resum és desolador: una carrera científica en perill, amb més de la meitat del personal declarat a extingir, un contracte que empitjora els drets, un personal tècnic i de gestió menystingut, i un sistema de gestió sobrepassat que pot enfonsar el CSIC. Mentrestant, la seva direcció no ha fet ni un sol pas per aturar el procés. L’única resposta possible és retirar aquest avantprojecte, identificar els problemes del sistema i asseure’s a discutir com millorar-lo. En això ens hi va el futur de la investigació i el futur d’Espanya.

Benvingut sigui l’avantprojecte de Llei de la Ciència. Que s’hagi reconegut per part del Govern que, en la seva estructura actual, el sistema de R+D+i no pot sobreviure i que això és un problema seriós per a Espanya, és una cosa molt positiva. Es podrà estar d’acord o no amb les propostes, però almenys s’ha plantejat el debat. En un món en què innovació significa supervivència, amb grans empreses invertint enormes quantitats de diners en investigació, seguir en la situació actual és suïcida. 

Ja s’ha vist la fragilitat d’una indústria basada majoritàriament en el turisme. L’empresa que no s’ha incorporat a la filosofia de la innovació no podrà invertir les quantitats necessàries si no té un horitzó clar i aquest el proporciona l’estabilitat de la investigació pública. Mentre segueixi lligada i engrillonada per l’administració pública actual, sempre desconfiada de tot i de tothom, mai podrem competir amb els nostres col·legues europeus. I ja no cal parlar de les grans multinacionals que inverteixen en un any en tecnologies de la comunicació més que la UE sencera en set. 

Les propostes de flexibilització de la carrera científica (¿per quan una tècnica que contempli la funció de gestió?) em semblen insuficients i ja tenen l’oposició frontal dels sindicats i els científics joves. Si volen utilitzar el sistema anglosaxó de ‘tenure track’ facin-ho, però del tot. El sistema funcionarial espanyol no reacciona davant els canvis amb la flexibilitat necessària (vegeu el que ha passat amb les vacunes de Covid-19) i això cal acceptar-ho. Els joves no volen ser funcionaris: volen un futur sense sobresalts i amb drets, i això també cal assumir-ho. 

Si les pressions dels cossos d’elit de l’administració han sigut tan fortes que no s’ha pogut optar pel sistema anglosaxó, ¿per què no s’ha mirat al nostre veí francès? Conserven la categoria funcionarial però no són tan encotillats com nosaltres. Espero que la discussió porti a una decisió millor. Amb tot, és important que aquesta discussió no ens desviï de l’essencial. El sistema espanyol de R+D+i està en un forat. 

Les infraestructures han de sortir del seu actual estat d’abandonament i han d’avançar-se als esdeveniments. ¿Algú s’ha plantejat el Centre sobre Malalties Infeccioses que s’està reclamant des de fa anys? Cal demanar més valentia amb el programa de recuperació i resiliència. Cal una aposta per la investigació sobre el clima i les energies renovables, incloent l’economia circular. Ens juguem molt més que una llei fallida, ens juguem el futur del nostre país.

La Llei de la Ciència va ser aprovada el 2011 i modificada molt parcialment el 2019. Per començar, resulta estrany que una llei d’aquesta naturalesa se sotmeti a una reforma tan sols 10 anys després de la seva aprovació, quan el desenvolupament reglamentari de la mateixa podria haver donat molt més joc. No obstant, si les reformes són per proposar una millora ostensible i ràpida, no seré jo el qui m’hi oposi. 

La universitat és un dels agents més rellevants del sistema per realitzar propostes pertinents i és la institució que pot veure més afectat el seu nivell d’eficiència. Les universitats contribueixen al 70% de les publicacions científiques espanyoles, que reben el 71% de les cites totals que recull el sistema espanyol . Per aquests motius m’hauria agradat que la universitat hagués exercit un paper més protagonista en el disseny de la reforma de la llei.

Segons el relatat al mateix avantprojecte, es persegueixen tres objectius fonamentals: dissenyar una carrera científica estable, predictible i atractiva, impulsar la transferència del coneixement i millorar el model de governança del nostre sistema de R+D+i. Aquests objectius responen a les necessitats de millores de l’actual sistema de ciència, però segons la meva opinió són molt limitats i no aconsegueixen solucionar els principals problemes existents. 

El més greu d’ells, que cal resoldre de manera peremptòria, és el de la sva infrafinanciació permanent i persistent, en la qual porta immers des de fa més d’una dècada. El finançament ha de ser estable, regular i sostingut per aconseguir arribar a xifres d’inversió de la Unió Europea i ha de quedar reflectit en l’articulat de la llei per evitar la ‘infrapressupostació’ a què ha sigut sotmesa la ciència. 

A més de l’assenyalat, són necessàries actuacions amb l’objectiu d’eliminar la taxa de reposició i les barreres legislatives i administratives que dificulten la investigació i innovació, adoptar mesures de simplificació administrativa i que la investigació surti de la Llei de Subvencions. 

Finalment, la reforma hauria de contemplar la creació d’una Oficina de Desenvolupament i Innovació que depengui directament del president del Govern d’Espanya, que coordini les dues carteres implicades en el desenvolupament normatiu de l’avantprojecte i que sigui competent per a la implantació d’una política ajustada a la de la UE i a les exigències de competitivitat mundial.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquesta reforma influirà de manera decisiva en el futur de la investigació del nostre país. Ha arribat el moment de plantejar, no com a fórmula buida, sinó com a repte d’eficàcia, un canvi a la llei. I perquè no es quedi en un paper mullat, ha de ser valent i innovador, si volem gestionar amb eficàcia els recursos dels quals disposem. Igual que necessitem incrementar aquests recursos amb intel·ligència i urgència. 

No hi haurà més oportunitats.