Terramar, l’avi de Montmeló

El seu protagonista és un home de negocis de Sabadell anomenat Francesc Armengol Duran que es va enamorar de Sitges. Tal i com explica el seu biògraf Lluís Subirana al seu llibre publicat per la Fundació ARS, ell va ser promotor del primer circuit estable de la península Ibèrica.

El 1919, mentre a Barcelona s’organitzava el primer Saló de l’Automòbil, a Sitges començaven les obres per urbanitzar els terrenys del Vinyet i els sectors de Santa Margarida i les Coves per fer realitat la ciutat jardí Terramar. Si no l’heu vist mai, aneu-hi, i notaran com els xalets noucentistes us transporten a un temps on per estiuejar calia tenir solera (i diners).

Gràcies a l’artista Santiago Rusiñol, la localitat s’havia posicionat al mapa turístic i Armengol volia donar-li una nova embranzida amb Terramar. Així, a més de cases magnífiques, hi va construir uns jardins, el passeig Marítim i un autòdrom. Efectivament, un circuit de curses com a reclam turístic de categoria.

Aleshores només n’hi havia dos a Europa: Brooklands (Anglaterra) i Monza (Itàlia). El de Sitges seria el tercer. O més ben dit, el de Sant Pere de Ribes, perquè els 516.000 metres quadrats valorats en 200.000 pessetes destinats al circuit eren al terme municipal veí.

Per fer realitat el projecte calien diners. Molts. Per això Armengol va constituir la societat anònima Autòdrom Nacional, de la que era el màxim accionista, i va presentar el projecte davant l’opinió pública en un acte a l’Hotel Ritz de Barcelona. El circuit previst tenia forma de ronyó i un recorregut de dos quilòmetres. Al seu interior s'hi volia construir una pista més petita per motos i un hipòdrom per curses de cavalls. També es contemplava un espai habilitat per l’aterratge d’avionetes, un aparcament per 4.000 cotxes i grades per a 30.000 espectadors. A més, la companyia ferroviària va accedir a fer un baixador a Terramar per als viatgers de la línia Barcelona-Madrid. El projecte de seguida va despertar un gran entusiasme entre la classe alta, que va comprar parcel·les a prop del circuit per construir-hi cases de vacances atreta pel fet que l’Autòdrom Terramar era a tocar de la platja.

Finalment, el 28 d’octubre de 1923, es va celebrar el I Gran Premi Internacional d’Espanya en presència del rei Alfons XIII i tothom que fos algú en l’alta societat catalana i espanyola de l’època. El circuit estava ple fins com un ou gràcies als trens especials organitzats des de Barcelona, Madrid, València i Saragossa i el públic va ser testimoni de la victòria d’Alberto Divo, que va cobrir les 200 voltes (400 quilòmetres) en 2 hores, 48 minutos i 8 segons al volant d’un cotxe de la casa Sunbeam que va circular a una mitjana de 142,8 km/h.

Notícies relacionades

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

‘Batch dressing’: 6 trucs per organitzar el teu armari amb tots els ‘looks’ de la setmana

Malgrat la gran repercussió de l’esdeveniment i l’interès de la gent adinerada, els números no sortien. No hi havia prou ingressos per fer front a les despeses perquè les obres del circuit havien costat quatre milions de pessetes i no s’aconseguia eixugar el deute. Armengol es va vendre el circuit a l’expilot vienès Edgar de Morawitz.

El 1932 es va reprendre l’activitat, però la crisi econòmica provocada pel crac del 29 i l’esclat de la Guerra Civil van fer impossible la viabilitat de Terramar. Després, durant els anys 40 i 50, s'intentà posar en marxa de nou però sense sort, i l’autòdrom es va acabar convertint en una granja. Llavors els motors ja havien començat a rugir a la barcelonina muntanya de Montjuïc, on es feren curses fins que durant el Gran Premi de 1975 un accident va provocar la mort de cinc espectadors. Va caldre esperar fins a 1991 perquè Catalunya tingués un circuit de velocitat com el que havia somiat Francesc Armengol per Sitges.