Obituari

Hans Küng, la llibertat d’un teòleg

El «teòleg rebel», que a la seva obra ‘¿Infalible? Una pregunta’ va posar en discussió que els Papes no s’equivoquen, ha mort als 93 anys. Amb ell, desapareix un dels últims teòlegs d’una generació d’intel·lectuals que Europa va crear a partir dels anys 60 i no ha tornat a tenir mai.

Hans Küng, la llibertat d’un teòleg
Es llegeix en minuts

En els anys anys 70 i 80 del segle XX va ser conegut com a «teòleg rebel» i també «teòleg del dissens», per això apartat pel Vaticà de Joan Pau II de l’ensenyament a la Universitat de Tübinguen (Alemanya). Aquell alemany d’ulls blaus, cabells vermellosos, sever de cara i alegre de caràcter com les peces de Mozart que estimava, no va perdre l’ànim.

«S’ha acabat el temps de les paraules i la humanitat espera fets de l’Església», diria ja el 1987. Poc abans de la mort de Joan Pau II (2005) va escriure que aquell Papa era el «culpable del rebuig de la dona a l’Església (per mancar de poder), de l’avanç de la sida (per prohibir els anticonceptius), de l’escassetat de cures, del tancament cap a les altres religions i de l’atac inquisitorial cap als teòlegs crítics». Potser Küng hagi sigut un Girolamo Savonarola modern.

Eren els anys del ‘costat fosc’ del Papa polonès, quan al palau de la Congregació (‘ministeri’) per a la Doctrina de la Fe, descendent del famós ex-Sant Ofici de la Inquisició, desfilaven altres teòlegs catòlics per ser processats pels guardians de l’ortodòxia. La repressió contra la llibertat d’investigació dins del catolicisme va ser inversament proporcional als èxits polítics mundials que Joan Pau va aconseguir en els seus 104 viatges pel món.

Karol Wojtyla li va treure el títol de «teòleg catòlic». Joseph Ratzinger (Benet XVI), al qual Küng havia cridat a ensenyar a Tübinguen, el va rebre sent ja Papa a la Vila Papal de Castelgandolfo, avui museu per voluntat de Francesc. Jorge Bergoglio li ha enviat unes mostres d’apreci.

Amb Küng ha desaparegut un dels últims teòlegs d’una generació d’intel·lectuals que Europa va crear a partir dels anys 60 i que no ha tornat a tenir mai. Fossin protestants, catòlics, liberals, agnòstics o ateus.

A només 32 anys, Küng havia entrat a ensenyar a Tübinguen. Era intel·ligent, brillant i tenia l’escàs dot de saber divulgar els temes més saberuts. A les seves conferències acudien multituds de cristians anomenats «de base», o sigui corrent, que arran del Concili Vaticà II (2003-2005) van sorgir a tot el món. El papa Joan XXIII va voler que participés en els treballs d’aquell concili que, encara avui, constitueix la major obertura de l’Església a la contemporaneïtat, una cosa que Joan Pau II «no va entendre», com va escriure en el seu dia Carlo Cardia, professor de Dret Eclesiàstic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

‘¿Dios existe?’ és un dels seus llibres més coneguts. El subtítol era «resposta al problema de Déu en l’edat moderna». El text que més va doldre a Roma va ser ‘¿Infalible? Una pregunta’, que posava en discussió, igual com molts altres catòlics, que els Papes no s’equivoquen (són infal·libles) quan parlen d’assumptes que incumbeixen les grans qüestions de l’Església. En llenguatge catòlic l’anomenen ‘dogma’, una cosa indiscutible, infal·lible doncs. Aquesta qualitat dels Papes havia sigut proclamada pel Concili Vaticà I (1870) i molts historiadors la consideren com «la resposta» religiosa –mancaven d’exèrcits– dels cardenals reunits a Roma a l’avanç de les tropes italianes que ja ocupaven part dels Estats Pontificis. Van respondre a la guerra amb la proclamació de la infal·libilitat i van escapar corrent als seus països.

Küng ha col·laborat en el diàleg entre religions, que considerava com a pas important per a «una aliança ètica i intel·lectual en defensa de la pau i la dignitat humana». Tot i que la seva aportació més actual a les societats contemporànies és sobre ètica i capitalisme i també sobre liberisme (el capitalisme a l’última potència) i comunisme, estudis en els quals intenta conjugar la voluntat de guanyar diners amb l’eficiència, la justícia i la solidaritat. La seva Església catòlica, de la qual mai va sortir, no podia entendre gran llibertat intel·lectual.