La peça uigur al tauler global

Periòdicament la població uigur apareix als mitjans de comunicació occidentals per denunciar les condicions a què els sotmet el règim xinès. El gegant asiàtic intenta controlar la zona des del 1758, quan regnava la dinastia Qing, però durant el segle XIX no ho va aconseguir perquè prou feina tenia a evitar l’expansió dels imperis rus i britànic per Àsia. Llavors encara no s’havia batejat com Xinjiang, i la regió es deia Turquestan. La seva població principal –no l’única ni de bon tros– era d’ètnia uigur i de religió musulmana. En diverses ocasions ha estat un espai independent. Llàstima de tenir uns veïns massa voraços.

El 1864, per exemple, aprofitant la debilitat xinesa s'hi va establir un emirat deslligat de qualsevol poder exterior, mentre el nord de la regió era ocupat per Rússia. Llavors, però, van aparèixer els britànics, que van donar un cop de mà a Pequín per forçar la retirada russa amb la idea d’eliminar qualsevol competidor estranger a la zona.

Va ser en aquell context que es va crear la província de Xinjiang, tres vegades més gran que Espanya, amb uns 20 milions d’habitants i amb una gran quantitat de recursos minerals i naturals. A part de la nova organització territorial, la Xina també va deixar de col·laborar amb els cabdils locals per promocionar governadors d’ètnia Han (la majoritària en altres zones del país).

Davant d'aquesta pressió exterior, a l’interior va néixer un moviment nacionalista modern, però a diferència del que va passar al Tibet o a Mongòlia, no va culminar en un moviment unitari. Especialment complexa va ser l’etapa entre les dues guerres mundials, que va suposar el final de la Xina imperial i la instauració del règim comunista.

A Xinjiang es van barrejar les lluites polítiques, ètniques i religioses. Enmig d’aquell batibull, el 1933 es va aconseguir constituir la República del Turquestan Oriental, però va ser eliminada pels xinesos i la Unió Soviètica de Stalin, que tenia por que allò incités moviments independentistes dins l’URSS. Tot i això, després Moscou va mantenir la seva influència i control polític a la zona, d’on cobejava els seus recursos minerals.

El 1944 els uigurs van ser capaços de proclamar una segona república. En aquella ocasió obertament prosoviètica. D’entrada va semblar que tenien el suport de Stalin però quan Mao Zedong es va fer amb el control de tota la Xina, Moscou es va desentendre dels uigurs a canvi que Pequín reconegués la independència de Mongòlia. Els russos volien la màxima estabilitat a les portes de casa seva.

Per resoldre la situació, l’agost de 1949 es va organitzar un congrés sobre minories ètniques a Pequín amb el suport de l’URSS. El govern de la República del Turquestan Oriental va acceptar la invitació. El seu avió no va arribar mai a destí perquè es va estavellar. És un episodi ple de llacunes i amb indicis de la implicació del KGB en l’afer.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La notícia de la mort de la delegació uigur no es va fer pública fins al desembre, quan l’exèrcit popular xinès ja s’havia desplegat a Xinjiang i un líder local col·laboracionista anunciava l’ingrés del Turquestan Oriental a l’acabada de fundar República Popular de la Xina.

A partir d’aquell moment va començar un procés de persecució i assimilació contra els uigurs, que de tant en tant arriba a Occident. Sobretot quan hi ha tensions entre potències internacionals. El Turquestan continua essent una petita peça del tauler global.