Un canal a Suez, una plaça a Barcelona

Ara bé, si el seu nom apareix al nomenclàtor de la capital catalana no és per Suez sinó perquè durant una època va viure a Barcelona. Nascut a Versalles el 1805, es va dedicar a la carrera diplomàtica igual com ja havia fet el seu pare. Va ser destinat a Lisboa, Tunísia, Alexandria i El Caire. Va ser allà on va tenir la idea d’obrir una via marítima que connectés el mar Roig amb el Mediterrani. Gràcies a això els barcos ja no haurien de vorejar tot el continent africà i estalviarien temps i diners.

El projecte, no obstant, va quedar aparcat perquè va ser traslladat a Rotterdam i després a Màlaga. El 1842 va ser nomenat cònsol a Barcelona, just quan la ciutat estava literalment revoltada contra Madrid. La política lliurecanvista del Govern perjudicava la indústria catalana i això provocava la pèrdua de molts llocs de treball. Va ser l’espurna que va fer esclatar una protesta que s’havia anat covant fruit del descontentament generalitzat per decisions com les quintes forçades per fer el servei militar.

El 3 de desembre de 1842 la gent va sortir al carrer i, davant la pressió popular, l’exèrcit va haver de refugiar-se al castell de Montjuïc. Llavors el capità general Antonio van Halen va ordenar bombardejar la ciutat. En un sol dia l’artilleria va disparar 1.014 projectils, va destruir 462 edificis i va causar una trentena de morts.

Exercint les seves funcions de diplomàtic, Lesseps va atendre la colònia francesa resident a Barcelona, però a més va ajudar tot aquell que va poder, fins al punt d’intercedir davant els militars per aconseguir l’alliberament de manifestants empresonats i negociar la rebaixa de les sancions econòmiques que el Govern espanyol havia imposat a la capital catalana com a represàlia.

El 1848 Lesseps va ser promocionat i ascendit a ambaixador a Madrid, d’on va passar a Roma. Allà va abandonar la carrera diplomàtica i va passar al sector privat. Va ser llavors quan va recuperar el vell projecte de Suez i, aprofitant els seus contactes, va obtenir la concessió oficial per construir-lo. Després de 10 anys d’obres, el 1869, es va inaugurar el canal. Lesseps es va fer ric i a més va adquirir molt prestigi. El fet que Napoleó III el nomenés duc de Suez encara el va fer més famós.

L’exdiplomàtic es va adonar que fer grans obres públiques podia ser un gran negoci i en va projectar algunes: un túnel sota el canal de la Mànega, una xarxa ferroviària a Àsia, una línia de tren que unís l’Atlàntic i l’Índic creuant el Sàhara... de totes les idees només en va quallar una: el Canal de Panamà. La idea era la mateixa que a Egipte. Construir un punt de connexió entre oceans a l’Amèrica Central.

Va sorgir un petit contratemps. Les obres es van encarir més del previst. Per afrontar les despeses es va obrir una subscripció popular. El problema va ser que es va desviar una part de les donacions per subornar periodistes i polítics amb l’objectiu que recolzessin la companyia constructora, ja que no es volien desbloquejar fons públics.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Això va ser un escàndol majúscul que va provocar la fallida de l’empresa, la ruïna de milers de petits accionistes, i va asseure al banc dels acusats Lesseps, el seu fill, alguns dels treballadors –entre ells l’enginyer Gustave Eiffel– i diversos polítics francesos. El judici es va celebrar el 1893 i Lesseps va ser condemnat a cinc anys de presó, que no va haver de complir a causa de la seva avançada edat i dels problemes de salut que tenia. De fet, va morir el desembre de 1894, als 89 anys.

Aquesta última etapa de la seva vida no va ser impediment perquè el 1895 Barcelona rebategés la plaça dels Josepets amb el seu nom com a homenatge pòstum.