Joan Coscubiela: «La nostra societat ha divinitzat la propietat privada»

La paradoxa que vivim és que el capitalisme és l’únic sistema socioeconòmic que existeix però té una capacitat destructiva brutal. Hem de construir un nou pacte global civilitzador.

¿Per canviar el sistema o per reformar-lo?

Aquesta dicotomia no existeix. La història de la humanitat són grans convulsions que s’acaben traslladant en processos de reforma. Jo no veig en aquests moments una explosió del sistema, la qual cosa no vol dir que no es produeixi.

Parla del «capitalisme dels béns comuns».

Em disculpo per utilitzar aquest nom, però no sabia com anomenar-lo. Tornar a parlar de comunisme o de socialisme em semblava forçat.

¿Per què?

¿Què vol dir socialisme en un sistema de mercat? El capitalisme dels béns comuns posa de manifest la necessitat de reequilibrar el mercat i la societat, l’economia i la política, el paper de l’Estat i el sector privat i abordar el tema del deute, que és el gran conflicte social del segle XXI. En el món hi ha 300 bilions de dòlars en actius líquids, a part del patrimoni immobiliari, buscant rendibilitat.

¿És partidari de limitar la renda màxima?

Creure que la realitat es modifica a cop de llei és una certa ingenuïtat. La nostra societat ha divinitzat la propietat privada. S’ha de parar el procés brutal de desigualtat de la riquesa i una de les maneres de fer-ho és a través d’una fiscalitat molt forta tant sobre el patrimoni com sobre les successions i donacions.

De vegades es protegeix més la propietat privada que la vida, escriu.

La ideologia propietarista converteix la propietat privada en un dret il·limitat i el bé fonamental a protegir. Per exemple, el pluralisme és una exigència de tots els mitjans de comunicació, no només els públics. Que siguin privats no vol dir que no tinguin obligacions constitucionals.  

En el llibre amb prou feines esmenta la crisi de la vivenda i els desnonaments com a font de desigualtat.

Fa 20 anys que tinc escrit que el dret a la vivenda és un dret fonamental a protegir. 

L’hi pregunto perquè hi ha una llei catalana que regula els lloguers que està recorreguda i una llei de vivenda que enfronta els socis de Govern.

No he escrit un llibre sobre la conjuntura actual, sinó una cosa que, modestament, es pugui llegir d’aquí un temps. Moltes coses que ara es debaten corren el risc que ningú les recordi. I no parlo del dret a la vivenda, sinó d’aquesta llei en concret. L’actualitat m’interessa cada vegada menys.

Davant aquest Leviatan hi ha qui crema contenidors.

Primer, no s’han de fer interpretacions simples; segon, això no és una novetat; tercer, s’han d’intentar explicar-nos les raons; quart, no se l’ha de justificar, cinquè, no s’ha de vincular a la joventut. I una cosa important: els mitjans de comunicació s’haurien de plantejar si volen ser un pilar de la democràcia o el seu corc. 

¿Per què ho diu?

La imatge d’algú llançant una ampolla envoltat de 30 periodistes és perillosíssima. Els mitjans poden fer molt mal.

Diu haver vist falta d’empatia per part dels joves en la pandèmia.

Estem en un moment d’epidèmia nihilista. Vivim un individualisme exacerbat i s’han perdut els vincles comunitaris. S’ha instal·lat una cultura gairebé psicopàtica i una part dels joves, però no només ells, entra en aquesta lògica.

Parla de l’esperit federal, però ja no en un sentit territorial sinó en el de governança, de cooperació entre diferents nivells de govern.

De la crisi hauríem de sortir amb un reforçament dels espais comuns, entre els quals els del govern de la política. Però perquè siguin útils han de funcionar a un nivell superior al de l’estat-nació, que al cap i a la fi només té 200 anys d’història. Abans existia la tribu, la família, la religió...

També defensa la centralitat del treball.

És fals que anem cap a una societat on el treball desapareix. Totes les societats s’han organitzat sobre la forma de treball dominant en cada moment: l’esclavista, la servitud, la mercantil, la industrial. La societat del futur s’articularà, fins i tot els drets polítics, al voltant de la centralitat del treball, el que passa és que no sabem com serà.  

¿Què és avui la classe obrera?

Els treballadors de la Seat, les dones de fer feines, els ‘riders’... És un concepte amb una complexitat molt més gran que al principi de l’era industrial.

¿Els grans sindicats estan a l’altura d’aquests canvis?

Estem davant una crisi de totes les estructures de mediació social: partits polítics, mitjans de comunicació i també sindicats. El vell no acaba de jugar la seva funció i el nou de vegades té més vicis que el vell. Les xarxes socials havien de ser sistemes d’empoderament i miri en què ha acabat el tecnooptimisme.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El seu llibre té 83 notes a peu de pàgina i només 3 són de dones.

És possible. Em temo que deu ser un biaix meu. És una cosa que em preocupa, així que repassaré les citacions una per una per veure si en alguna podria haver citat altres persones.