Entendre-hi + amb la història

¡Als contenidors!

Els laments per la crema de contenidors durant les manifestacions ja s’han convertit en un tema recurrent. Però que les flames no ens impedeixin llegir la història de les barricades

¡Als contenidors!
Es llegeix en minuts

L’empresonament del raper Pablo Hasél ha generat una onada de protestes a tot el país, que han acabat derivant en disturbis. En aquesta època, en què tot es fotografia i es grava, fa que certes accions que, fins fa pocs anys, només eren un parell de línies en una crònica periodística, ara siguin milions d’imatges recorrent les xarxes socials, on sempre tenen més difusió les més impactants. I poques coses hi ha més espectaculars que les flames enmig de la nit urbana.

Fa més mal un cop de porra o l’impacte d’una bala de foam, però el que fa posar el crit al cel és l’incendi dels pobres, indefensos i humils contenidors. Dipòsits d’escombraries que s’han convertit en abocadors de la misèria, als que cada vegada més persones han de recórrer per sobreviure. Però això no és el que preocupa aquests dies, sinó la poca resistència ignífuga del seu plàstic quan els manifestants els cremen. Fins al punt, que es fa més atenció al nombre de contenidors cremats que no, per exemple, a voler saber les raons que fan sortir al carrer milers de persones o a demanar explicacions sobre quines tècniques policials s’apliquen per mantenir l’ordre públic.

Els contenidors cremen perquè són al carrer. És el que tenen més a mà els manifestants per fer barricades. De fet, si les barricades s’haguessin inventat al segle XXI potser les anomenaríem ‘contenidorades’ o alguna cosa per l’estil. Però quan es van utilitzar les primeres, el que hi havia eren botes. El que en francès antic –prestat de l’occità gascó– es deien «barriques».

Els francesos són els reis de les barricades. Les van inventar a París (¡on si no!) el 12 de maig de 1588 quan la ciutadania catòlica es va oposar a tenir un monarca protestant. Tot això ara ens queda molt lluny, però durant els segles XVI i XVII, les guerres de religió van assolar el continent, provocant una quantitat de violència que ara ens seria insuportable.

El 1588 Enric III volia nomenar successor Enric de Navarra, que era protestant, i la decisió va provocar l’oposició de molts sectors. Disposats a evitar-ho, es van aixecar en armes a la capital comandats pel Duc de Guisa, líder dels catòlics, que pretenia aconseguir el tron de França. Com a estratègia de defensa contra les tropes reials van fer servir un sistema de parapets que ja s’utilitzava a l’àmbit militar i que, traslladat a l’espessa trama urbana del París de l’època, va resultar ser molt eficient per aturar el moviment de grans contingents de tropes. Cal tenir present que la capital francesa encara no havia patit la transformació que viuria al segle XIX, quan es van construir els seus famosos bulevards.

Aquell dia de primavera de 1588, als 16 districtes de la ciutat es van utilitzar barrils plens de sorra i llambordes per construir barreres al carrer i bloquejar les principals vies per repel·lir les càrregues dels homes d’Enric III que, incapaç de doblegar els opositors, va acabar fugint de la ciutat. A més, el seu successor, Enric IV, acabaria convertint-se al catolicisme per poder ser coronat nou rei. Ell és l’autor de la famosa frase «París bé val una missa».

Et pot interesar

Així va ser com aquella jornada ha passat a la història com el dia de les barricades. A més, el terme va saltar a les altres llengües d’Europa, gràcies a les notícies del que havia passat a París. Des de llavors, les barricades van passar a ser un element constant a les lluites urbanes de tot el món. Això sí, els barrils han anat cedint el pas a altres elements que han format part del paisatge de cada època. N’hi ha prou de repassar les imatges per veure com han anat canviant els elements de construcció d’aquests parapets. Ara són tanques, senyals de circulació i els tan ben valorats contenidors. Abans van ser cotxes, tramvies, carros, arbres... o el que fos que hi hagués a la via pública. El que no ha deixat de passar mai és que davant les injustícies i el malestar social sempre hi ha algú que protesta i que surt al carrer per fer sentir la seva veu. És això el que apareix als llibres d’història. No quants contenidors s’han cremat.

Carrers antibarricades

Temes:

Història