Por d’anar a votar i rebuig dels polítics

Els lectors d’EL PERIÓDICO han volgut compartir les seves inquietuds abans aquestes anòmales eleccions al Parlament, que finalment se celebraran el diumenge 14, a través de la secció de participació Entre tots, que sempre els dona veu. La principal preocupació per a alguns és la salut, i la critica més estesa és per què es convoquen en plena tercera onada de la pandèmia en lloc d’ajornar-les. No obstant, hi ha ciutadans que voldrien votar i no poden: és el cas de l’italià Silvio Ajmone. També confia en la utilitat de les eleccions Jordi Querol, i proposa la coalició que segons el seu parer tirarà el país endavant. D’altres s’aturen més en la situació en què es troba Catalunya, com Francisco Martín Álvarez, que aprofita per fer una rèplica a les paraules de Dolors Sabater, candidata de la CUP.

El que va succeir en el seu moment amb Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar i altres polítics d’aquest tipus ja s’ha acabat: les majories absolutes no existeixen. A Catalunya, el pròxim 14 de febrer els tres partits més votats seran ERC, PSC i Junt per Catalunya (JxCat), i tot indica que les diferències de vots entre aquests –a data d’avui, una incògnita– no serà gaire gran.

En els moments actuals ja no és possible que es formin governs de partit únic, ni de dos caps. El que hi ha són governs de coalició: els que sumen, més guanyen. Dit això, es veu clar que, dins de l’Executiu elegit per governar Catalunya durant els pròxims quatre anys, ens trobarem amb dos dels tres partits al·ludits (ERC, PSC i JxCat). D’aquests, l’únic que pot arribar a governar amb dues opcions tan diferents és ERC.

En aquests moments, de totes les associacions possibles, la coalició ERC-PSC-Podem i algú més és la que té més probabilitats. Les discòrdies i picabaralles entre ERC i JxCat han sigut massa i així no es pot governar. Crec, sincerament, que amb Pere Aragonès i Salvador Illa –dos funcionaris de la política gens brillants, però intel·ligents, seriosos i treballadors– en aquests moments d’angoixes, populismes, crisis econòmiques, virus, odis, i morts, és el menys dolent que pot succeir a Catalunya. Els seus respectius partits tenen molta història, molt poca corrupció, algunes vegades van junts per Madrid i no tenen cap dirigent important vivint a l’estranger. 

La senyora Dolors Sabater, candidata de la CUP, apel·la a la resolució 2625 de l’ONU, que avala el dret d’autodeterminació, per «posar fi ràpidament al colonialisme», que, des de la seva perspectiva, és aplicable a Catalunya per la seva condició de «colònia» de la perversa Espanya. 

Cal dir a la senyora Sabater que som una curiosíssima «colònia» en la qual gairebé 200 nadius, alts càrrecs del Govern dels colonitzats, guanyen un sou més gran que el president de Govern de l’opressora metròpolis, i en la qual un altre important munt de nadius oprimits viuen molt bé de subvencions i sinecures per la seva fonamental tasca de pregonar l’evangeli de l’alliberament patriòtic.

A més, en els últims 40 anys, molts dirigents i acòlits del Govern dels colonitzats s’han lucrat amb comissions. ¿Potser robaven a la malvada metròpolis per regalar-ho als pobres colonitzats? ¡No, les víctimes eren els seus propis compatriotes i es quedaven amb el botí! Com el seu gran timoner, que va provocar en certa entitat bancària un forat de gairebé 20.000 milions de pessetes que va acabar pagant ¡oh, el Govern de la metròpolis! Curiosa «colònia», Catalunya, en la qual les fortunes de molts colonitzats es van fer amb el tràfic d’esclaus al segle XIX.

Resolució 1514 de les Nacions Unides: «Tot intent de trencar totalment o parcialment la unitat i integritat d’un territori és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides». De res. 

¡Sisplau, que algú em deixi el seu vot! Soc italià, visc a Barcelona des de fa 20 anys i durant el mateix període he pagat impostos a Hisenda, com succeeix amb tot aquell assalariat que no pot moure el seu domicili a Andorra.  

Vaig arribar aquí en temps en què es deia la frase «tothom qui viu i treballa a Catalunya és català» i d’aquesta manera m’he sentit des d’aleshores. Aquí m’he integrat, he après dos idiomes que domino, he format una família, m’he hipotecat i he viscut intensament la vida social i política d’aquests anys. Després dels fets de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), vaig demanar la nacionalitat espanyola el gener del 2018 (encara en tràmit) i després dels disturbis que es van esdevenir després de la sentència als líders del procés em vaig inscriure al PSC, que és el partit que més combrega amb els meus ideals socials i econòmics: el sentiment identitari català (l’espanyol no m’interessa, soc contrari a la independència per raons racionals i no d’estómac).

Notícies relacionades

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

‘Batch dressing’: 6 trucs per organitzar el teu armari amb tots els ‘looks’ de la setmana

Estic a favor d’una Espanya federal. Sempre m’ha agradat Miquel Iceta (amb qui comparteixo aniversari i orientació sexual) per la seva dialèctica i intel·ligència, però l’aposta per Salvador Illa em sembla molt encertada. A l’exministre de Sanitat el denigren com a tecnòcrata, quan és just el que necessitem ara.

Ja sabeu el que penso i el que votaria el 14-F. Com que jo no puc fer-ho, ¿hi ha algun indecís que vulgui votar en el meu lloc? És l’única forma en què puc votar. Gràcies.