Albert Soler: «¿El seny? El que ens retrata, als catalans, és el victimisme»

¡Ha! La zona zero del lacisme, que dic jo.

Al llibre encara hi afegeix: «Una de les ciutats més classistes, casposes i decrèpites d’Espanya». No acaba de quadrar gaire amb la imatge de glamur gairebé toscà que en tenim.

Res. Això és el que han volgut vendre. Jo diria que la Vetusta de Clarín al costat de Girona seria Sodoma i Gomorra. Diu Torra que és la capital de la Catalunya autèntica. La Girona del centre, la que té calés i, per tant, és més independentista –no com la d’on visc jo, la dels afores, els treballadors–, té totes les qualitats de la Catalunya més autèntica i profunda: aquell mirar des de la finestra, aquell menysprear els que són de fora i creure que som millors que els altres, aquell mirar sempre els calés que tens, aquella cosa tancada i de missa. M’agraden ciutats més obertes, com Barcelona i Madrid. Girona no ha deixat de ser una ciutat provinciana. Aquesta és la paraula.

La visió que té del procés potser la té una mica distorsionada perquè escriu des d’allà. Potser a Girona hi ha una correspondència directa entre riquesa i independentisme, però li asseguro que a Pedralbes i Sarrià en trobarà molts en què passa just el contrari.

És probable. Però déu-n’hi-do el vot exconvergent que hi ha allà. És cert que jo escric mirant el centre de Girona i les zones residencials dels voltants, on s’han construït els xalets amb piscina. Però també veig els líders i les líders del procés, les Artadi, Borràs, Turull, i em reafirmen el que veig des d’allà, no fan pinta de revolucionaris. Però, bé, jo tiro pel broc gros.

Tirar pel broc gros, des de la zona zero, ¿com ho porta? Al llibre parla més aviat de gent que se li acosta per fer-li senyals de complicitat que de pressions. ¿I com ho porta el seu director?

Les pressions les rep el director. A mi no m’arriben gaire. A les xarxes em diuen coses, però això a ningú li importa. Al carrer, poquíssimes vegades. Potser hi ha gent que ara no em saluda, però no ho he notat. Pel carrer, la majoria de vegades em diuen que enhorabona, això sí, fluixet. I més d’una vegada m’han convidat al bar. Això està bé, menys paraules i més fets.

Aquests que parlen fluixet diu que encara estan pendents de desarmaritzar-se.

Jo els entenc, ¿eh? Treballo en un diari i tinc un director que em protegeix. Jo si tingués un comerç o treballés en un institut potser faria el mateix. M’han dit que per si de cas no cliquen ni un ‘m’agrada’ al Facebook. Però estaria bé que tothom pogués dir, ben alt, que són tan catalans o més. Perquè si no, els lacistes creuen que són la majoria. Fins i tot que tenen raó, perquè els altres callen. Sí, potser els és més difícil sortir de l’armari a ells fins i tot que als gais.

Parlant de gais. M’estranya que, des d’un punt de vista tàctic, amb la d’amics que es busca, no eviti ficar-se en altres merders com els temes de gènere, o la disciplina amb el confinament.

M’agrada tenir enemics. Des de l’editorial em van enviar el manuscrit amb diverses notes advertint que aquí podia ofendre el col·lectiu gai; aquí, el feminista; allà, el dels minusvàlids... A totes vaig respondre el mateix: «M’és igual». Hi ha dones, o gais, que no entenen que si els dic ‘idiotes’ no és perquè siguin dones, o gais, sinó perquè són idiotes. Això és la màxima igualtat.

Tot i que no sigui una col·lecció d’articles, cada capítol dedicat a un personatge o episodi l’ha deixat com estaven les coses quan el va escriure: en un els de Convergència ja no ho són, però sí encara del PDECat; en un altre Torra és president; Buch, conseller ...

La política catalana és tan friqui que si quan escrius un article l’endemà ja pot quedar obsolet perquè han fet una burrada nova, en un llibre, molt més. Ho vaig escriure en present perquè com que ja sabia que em superarien... I els de Convergència..., són com el ieti, ara resulta que ningú l’ha vist.

Actualitzem-lo amb un parell novetats de les 48 últimes, que haurien sigut candidates a sortir al seu llibre.

¿En 48 hores, només dues?

Josep Sort, el candidat de JxCat…

El que vol internar els espanyols en camps... Per destacar, has de tenir a les llistes algú que sigui més animal i més ruc que els altres. Com el mosso Donaire… És un gran fitxatge.

Bé, no crec que hagi sigut càlcul electoral, sinó aclamació popular (relativa) de les bases.

L’aclamació popular els agrada molt. Per aclamació popular es va deixar anar Barrabàs i van crucificar Jesús. Com més burrades diguis contra els espanyols, no, contra els catalans que no siguin dels teus, a les bases els encanta, per ells és una medalla. [El tema de l’obsolescència –vegeu-lo dues preguntes més amunt– es confirma; a l’acabar l’entrevista, Sort ja havia dimitit, o l’havien fet dimitir]

I la CUP parant els peus a la seva pròpia candidata i criticant la seva campanya abans de començar la campanya.

La CUP és un cas estrany, sembla que ser d’esquerres per a ells és parlar en femení i vestir com vesteixen. Per mi és una cosa molt més seriosa.

La convocatòria d’eleccions no l’ha pogut incloure.

La democràcia, per a aquesta gent, allò de posar les urnes, els interessa sempre que els beneficiï. El que els interessaria és el que fa temps que fan, que cada president designi el seu successor. ¿I la reconversió en ‘youtuber’ del president Torra, què? Com que ja no li fan cas a TV-3 emet comunicats com si fos un gihadista des del desert.

Sí que hi ha entrat pels pèls el professor jubilat de català Josep Maria Virgili.

És el mateix que passa amb l’Institut de la Nova Història, que estan fent més mal que bé a la història de Catalunya. Aquests fan més mal que bé a la llengua catalana. Conec gent, castellanoparlants que també parlaven català, que han deixat de parlar-lo, farts que s’utilitzi com a arma política. Aquestes tonteries de denunciar una pobra cambrera que acaba d’arribar... Si l’altre no entén el català, se li parla en castellà i no passa res. Entre la gent educada no hi ha problema. A mi que no em diguin que he de ser maleducat, ho seré només quan jo vulgui. Un amic del meu pare era funcionari després de la guerra i cada vegada que algú parlava en català a la finestreta li fotia la gran bronca. Després li deia al meu pare: «He, he, ja he fet un altre antifranquista». Estan aconseguint el mateix, però al revés.

Diu que el procés està mort, és un cadàver i no en queden més que els ossos. Bé, fins i tot si estigués mort, ¿no seria més aviat un zombi que encara pot donar molta guerra?

Jo faig cas de Planeta. Em van encarregar un llibre sobre el post-procés, o sigui que si és ‘post’, és que està mort i enterrat. Jo, el que digui Planeta. Però sí que crec que el procés ja no dona més de si. Que si el conflicte encara està obert, diuen... ¿Quin conflicte? Que hi ha gent a la presó, que d’altres han fugit i que d’altres criden i es posen llacets. Això és tot. La gent té massa por de dir que això és ja un cadàver. En campanya ara diran que ho tornaran a fer, però saben de sobres que no faran res més. Són consignes: «Quanta dignitat», quan en el judici deien que tot havia sigut broma; «No tenim por», que és clar que en tenen; «Seguim», «Tenim pressa»... Tenen una tropa que intenta seduir perquè suposen vots i els vots suposen bons sous. Molta boqueta, molt cridar, però saben molt bé la línia vermella que no poden passar. Ara posaran fins i tot un calendari, però saben de sobres que tot és mentida.

Amb els presos...

Ui, no pots fer-hi broma, de seguida et diuen que ets un insensible.

...Una mica més de benevolència amb ells i les seves famílies?

¿Misericòrdia, empatia, potser? Res, home, res. Si estan fent un ‘stage’ ...

A això em referia, que tampoc és el mateix estar a la presó que, per exemple, a Waterloo.

Sí, quan, a més, el que està a Waterloo és segurament el culpable que ells estiguin a la presó. Però no sé per què hem de tenir més misericòrdia amb aquests presos que amb el que hi està per un altre motiu. A mi no em faran creure que estan a la presó per la seva ideologia. El Codi Penal és clar, castiga un fet. ¿I per què no me’n puc riure? ¡Si em ric de mi mateix!

Posats a buscar perquès, més que repassar personatges... Primer destaca la confusió entre realitats i desitjos.

És que tot és una merda. ¿Per què s’ho va creure tanta gent? Que seríem independents, la Dinamarca del sud, amb aquest calendari, que Europa ens acolliria amb els braços oberts, que d’aquí res tindríem un seient a l’ONU... Molta premsa catalana té molta culpa d’haver fet d’amplificador d’aquest relat. La realitat és tossuda. Per més que diguis que això no és una paret, si la vols creuar, te la fots. Sembla mentida que gent preparada... ¡Bé, és que no és gent preparada la que tenim manant! Deu ser una patologia mental.

I, després, el victimisme. ¿Un cert ‘efecte Neymar’?

A Neymar no se’l creuen ni els del seu equip quan el toquen i es cargola per terra. Però aquí ‘fan el Neymar’, i sí. Cada vegada que hi ha una sentència, perquè són uns idiotes que no saben ni presentar bé un paper als jutjats, i el jutjat no té més remei que dir-los ‘nois, no pot ser’... Tornem amb la matraca de la justícia espanyola. Quan parlen del seny català, és mentida. El que realment ens retrata és el victimisme. Això sí que és molt nostre, molt nostre.

Esmenta diverses vegades Julio Camba.

És un gran referent per a mi. Escrivia com els àngels. Quan he d’escriure una columna i no trobo el to, llegeixo un parell d’articles de Camba. Se’n reia de tot, i en uns moments difícils.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tenint el panorama que tenim, ¿són necessàries segons quines hipèrboles –no ho sé, sobre la dieta de Junqueras– quan el panorama és tan boig sense?

És que m’ho posen molt difícil. Només explicant el que han dit i el que han fet ja rius a cor què vols. Però llavors no em pagarien res. Posar en ridícul el que és ridícul m’obliga a exagerar-ho moltíssim. Però, bé, és que soc bastant cabró. I, a més, molta gent no sap llegir i no entenen la ironia. I si l’entenen, no tenen sentit de l’humor. Això val igual per al procés, per al feminisme, per als animals, per al racisme. Jo intento ser políticament incorrecte sempre que puc. És una croada que m’he proposat.