Club d’Educació i Criança de EL PERIÓDICO

Tania García: «No s’ha de tenir un segon fill per donar un germanet al primer»

  • L’autora i assessora familiar publica ‘Germans’, un assaig sobra com educar la relació entre els fills

Tania García: «No s’ha de tenir un segon fill per donar un germanet al primer»
5
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

L’autora d’‘Educar sense perdre els nervis’ i ‘Guia per a mares i pares que no són perfectes i criatures que no han de ser-ho’ torna ara a les llibreries amb l’assaig ‘Germans, educar la relació entre els teus fills’ (editorial Rosa dels Vents). Mare de dos fills i fundadora de l’escola ‘online’ per a famílies i professionals Edurespeta, Tania García insta a fugir de les etiquetes i aprendre a comunicar-se millor amb cada fill.

‘Donar un germanet’ al fill que ja es té és un dels principals arguments per augmentar la família. Vostè assegura que no és bona idea. ¿Per què? Mai s’ha de tenir un altre fill pensant únicament en el primer. És a dir, no s’ha de fer per donar-li un germanet raonant que, si no, se sentirà buit. Una persona mereix néixer amb la finalitat de ser estimada per ser com és en si mateixa i amb la certesa que els seus pares podran cobrir les seves pròpies necessitats psicològiques i fisiològiques. Tenir més d’un fill implica que hi haurà un ésser humà més a casa. Els pares n’han de ser conscients per evitar posteriorment situacions derivades del fet que no s’hagi reflexionat prou aquesta decisió. Tenir germans és una experiència molt més intensa que el simple fet de créixer i viure amb un igual. No han de venir al món per omplir carències emocionals o buits. 

La millor manera de dir a un nen que un germà ve en camí depèn de la seva edat. Tot i així, ¿hi ha algun denominador comú a l’hora de fer aquest anunci? El que volem i hem de transmetre al nostre fill és sempre el mateix: amabilitat, respecte, amor i alegria. Però sense exagerar ni sobreactuar, atenent als seus dubtes, curiositats i pors. La diferència en el missatge ve donada per la necessitat d’adaptar el que volem transmetre a la maduresa emocional i cerebral del fill a qui volem donar la notícia. Hem d’entendre que tot i que el nostre fill rebi la notícia amb alegria, no significa que estigui entenent el que suposarà emocionalment per a ell. No ho sabrà fins que no ho experimenti. Estiguem preparats per a canvis emocionals. 

¿Per què no és bo anomenar els nostres fills per gran, mitjà o petit? ¿Tanta càrrega psicològica els suposa? Les etiquetes mai són bones i hem de rebutjar-les completament en l’educació. La figura del ‘germà gran’ i el ‘germà petit’ estan carregades de prejudicis i tòpics que condicionen la manera en què els nostres fills se senten i les expectatives posades en ells. Per exemple, si pensem en l’etiqueta ‘germà gran’, acudim immediatament a la figura protectora del primer germà, que ha de cuidar i fins i tot sacrificar-se pel segon. Per contra, el petit se suposa que serà vulnerable, el que sempre obeeixi el primer germà, segueixi els seus consells i el respecti pel fet que va néixer abans que ell. Aquests conceptes estan carregats de valors perjudicials per a la infància.

Insisteix molt en la necessitat de no posar sobrenoms als nostres fills, per exemple ‘grassonet’. ¿No és una manera carinyosa d’anomenar-los? Podem utilitzar sobrenoms que no comportin etiquetes, que no facin al·lusió al cos ni similar. Totes les etiquetes marquen la nostra vida i la nostra autoestima i ens influeixen en totes les nostres relacions.

Recomana no donar als dos fills el mateix. «La igualtat no és possible ni beneficiosa», afirma. ¿Per què? Les oportunitats han de ser les mateixes per a cada un d’ells, però hem de tractar cada fill com la persona única que és. Això comporta, per descomptat, tenir necessitats emocionals diferents. Requereix una atenció diferent.  

¿És impossible no tenir un fill favorit? Impossible no, però un dels molts temes que tracto al llibre és precisament aquest favoritisme per algun d’ells, que és completament natural i normal, tal com demostren diferents estudis científics. És una cosa que en moltes ocasions depèn del nivell de similitud amb els gustos i les aficions que tingui i com d’identificats que ens sentim. Sabent això està a les nostres mans detectar-ho per evitar donar una atenció desigual a cadascun dels nostres fills i saber-ho portar de manera coherent i sense que ens influeixi a l’hora d’educar. 

Notícies relacionades

¿Què hem d’entendre de la gelosia entre germans per comprendre que són completament normals? La gelosia en els nens és natural i forma part del que som com a éssers humans. A través de l’evolució hem adquirit un sentiment de por atroç quan notem perillar la nostra supervivència a l’adonar-nos que els nostres pares estan o estaran més amb una altra persona. Aquesta profunda por és completament natural. El que hem de fer en aquests casos és acompanyar i demostrar a aquest fill que està sentint gelosia que estem i estarem amb ell i que no li passarà res. Això es demostra dia a dia amb respecte, atenció, escolta i amor. A través del desenvolupament d’una persona, si ha sigut correctament acompanyada, la gelosia va desapareixent a poc a poc. Però això no és màgic. Insisteixo, la gelosia només pot acompanyar-se correctament si s’entén que són naturals i que el que evidencien és que els nostres fills ens necessiten al seu costat de forma individual.  

¿Com hem de gestionar una baralla entre germans? Hem de comprendre que les baralles entre germans són naturals i formen part de la seva relació. El veritable problema és quan molts d’aquests conflictes el tenen a causa de com acompanyen aquesta relació els pares. La majoria de baralles entre germans serien evitables si la seva relació s’acompanyés adequadament. Podem dir que hi ha un 90% de conflictes evitables si els adults aprenem a saber actuar, i un 10% que són naturals i que passaran. No som jutges ni àrbitres en les relacions entre els germans i molt menys una vegada es produeixen els conflictes, ja que emetre judicis, tot i que tinguem clar qui l’ha iniciat, a la llarga només portarà problemes. Quan hi ha conflictes entre germans, molts pares diuen «bé, que s’apanyin ells». Aquesta frase és tremendament errònia perquè els nostres fills ens necessiten, i no com a jutges, sinó com pares i mares, cosa que significa que el nostre paper és el d’acompanyar correctament les seves emocions. En aquells moments ens necessiten més que mai per comprendre’s a si mateixos i les seves reaccions, als seus germans i els seus sentiments.

Club d’Educació i Criança de EL PERIÓDICO