Entendre-hi + amb la història

Un altre atac al Capitoli

El 2021 ha començat amb un fet realment impactant als EUA, tot i que els manifestants pro-Trump no han sigut els únics que han assaltat el temple de la democràcia nord-americana

Un altre atac al Capitoli
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Vivim un temps en què es té certa obsessió en convertir qualsevol esdeveniment del present en un fet històric, però no és cap exageració afirmar que l’assalt dels trumpistes al Capitoli sortirà als llibres d’història. No té precedents.

La identitat de tots els Estats del món es construeix, en part, a partir de diferents elements simbòlics que serveixen perquè el llegat passi de generació en generació sense posar-los en dubte. Gràcies a això els nord-americans viuen convençuts que són la democràcia més robusta del món, tal com ens recorden en cada sèrie i pel·lícula que poden. I aquesta creença té els seus propis temples, començant pel Capitoli. Un nom que delata la voluntat sacramental de la institució, perquè evoca el turó de la ciutat de Roma, on era el temple consagrat a Júpiter.

Sembla que el nom va ser escollit per Thomas Jefferson al revisar el pla urbanístic dissenyat per Peter Charles L’Enfant, un enginyer militar francès que havia lluitat al costat dels revolucionaris americans durant la independència i que s’havia quedat al nou país.

L’anomenat Pla L’Enfant estava pensat per convertir aquella ciutat de nova planta en la capital d’un país basat en un sistema de representants democràtics. Res millor, doncs, que posar al cim d’un turó l’edifici on s’havien de reunir i batejar-lo com el Capitoli.

El disseny inicial de l’edifici va ser obra de William Thorton, per desig del mateix George Washington en persona. Les obres van començar el 1793 i no van acabar fins a 1826. No és que fossin lents. És que els britànics el van assaltar. Tot i que el Regne Unit havia reconegut la independència de les 13 colònies el 1783, la tensió va seguir durant molts anys, ja que els flamants Estats Units van anar ampliant el seu territori per tot Amèrica del Nord fins que van acabar xocant amb el Canadà, que en aquells moments continuava sota domini britànic (de fet Isabel II encara n’és la cap d’Estat).

L’escalada de tensió va arribar al seu punt àlgid el 1812, quan va esclatar la guerra anglo-nord-americana. En una de les ofensives, mentre els EUA intentaven envair el Canadà sense èxit, les tropes britàniques van arribar a la ciutat de Washington. El 24 d’agost del 1814 les tropes de Londres s’havien imposat en la batalla de Blandensburg i el general Robert Ross no va dubtar a assaltar la capital. Seguint les seves ordres, un destacament del cos d’enginyers comandats pel capità Blanshard es va desplegar amb la missió d’incendiar tots els edificis significatius. El primer objectiu va ser el Capitoli, pel seu alt valor simbòlic. Les flames van destruir bona part del seu interior i els 3.000 volums que formaven part de la Biblioteca del Congrés. Després van atacar la Casa Blanca i altres edificis emblemàtics.

Aquella acció bèl·lica va ser del tot inútil perquè els exèrcits dels dos bàndols no aconseguien imposar-se i, al cap de pocs mesos, van firmar un acord de pau que només va servir per tornar a l’statu quo anterior a l’inici del conflicte.

Notícies relacionades

Aquell fet es va convertir en un episodi més de la mitologia de la política nord-americana, perquè va ser l’única vegada que algú havia assaltat la seu del Congrés i del Senat. Fins al 6 de gener del 2021. Per això els periodistes dels EUA que retransmetien els fets estaven en xoc. Assistien a la profanació d’un dels símbols que encarnava l’essència de l’origen del país i no des de l’exterior com havia passat el 2001, sinó des de l’interior en mans de ciutadans onejant banderes amb barres i estrelles.

No és estrany que els crítics amb l’acció trumpista, entre els quals no pocs membres destacats del partit republicà, acusessin els manifestants de tenir un comportament «no americà». Perquè per a ells, el respecte a les institucions democràtiques del país és part de la seva essència intrínseca. Veurem si, com el 1814, l’atac del dia 6 queda en res. O és el primer pas d’una cosa més greu.

També va ser una església