L’any de la incertesa

No és aquesta la millor manera de començar un any que hereta del seu ominós antecessor el pitjor de cada casa: l’emergència sanitària; la crisi econòmica i la seva conseqüència, la crisi social; la polarització extrema de la conversa política, enquistada en trinxeres de les quals massa sovint supura no només soroll, tensió, inoperància i menyspreu, sinó pur odi. La ciutadania no comença l’any amb l’ímpetu del comptador posat a zero, amb bons desitjos i millors propòsits. La incertesa, una de les filles bastardes del virus, tot ho impregna. El 2021 és l’any de «que em quedi com estic, que ja és molt», del serrar les dents i resistir. L’any de l’«A veure»: a veure si arriba la vacuna per a tothom; a veure si els negocis poden reobrir diverses setmanes seguides, a veure si, on i quan anirem de vacances; a veure si a l’estiu, o potser després, organitzem una gran foguera (tant de bo pugui ser per Sant Joan) amb totes les mascaretes. És el 2021 un any que neix tan feble, com amb fòrceps, que per no tenir no té ni propòsits d’any nou: com t’apuntaràs a un gimnàs si ves a saber quan els tancaran; com et matricularàs a una acadèmia d’anglès, per acabar fent la ‘conversation’ per Zoom; com confiaràs que les administracions et donaran un cop de mà, si cobrar els ertos o les ajudes són un calvari digne d’aquella Setmana Santa que el virus ens va robar; el primer, per cert, de molts que vindrien després, i pels que ningú ha donat encara explicacions.

 El 2020 ha sigut un any molt intens per prestar atenció a la conversa pública, a les històries diàries que explica la ciutadania, al contrast d’opinions i al debat, com fem a Entre Tots d’EL PERIÓDICO. El 2020 ha sigut un any dominat per la malaltia, la mort, el dolor i la por, altres fills bastards del feliç virus. Només els més grans, generacionalment parlant, recordaven el que era témer per la mateixa vida d’una manera tan fulminant. I van ser precisament ells, els avis, els que van pagar el preu més alt en desenes de residències, el gran forat negre que mereixeria, si més no, una reflexió i una investigació. El 2020 ha sigut també un any d’angoixa, sofriment i cues, moltes cues, la llista de fills bastards del virus és llarga i cap és bo: cues al supermercat, cues de la gana, cues davant les finestretes a la recerca d’ajuda, cues per a una PCR, cues a les uci, cues per atiar els Governs, cues per protestar, cues de taüts.

Al contrari que amb l’emergència sanitària, no fcal retrocedir molt en el temps per recordar una greu crisi econòmica i social. De fet, el virus ens va atrapar el 2020 quan encara es pagaven factures de la falsa sortida de l’anterior crisi: desigualtat creixent, precarització de llocs de feina i sous, bretxa econòmica, política i social entre els dos pronoms que dominen la conversa pública, l’ells i el nosaltres, entesos de manera excloent, com una suma zero. En aquests termes, si el primer desig de la ciutadania per al 2021 és que la vacuna fulmini el virus, el segon és que el final de la pandèmia impliqui el final de les crisis. Que obrin els restaurants, que s’activin les empreses, que s’omplin les platees, que les cues siguin per anar a un concert i no per buscar feina. Però és un desig fatalista; així com en la conversa pública hi ha una fe molt sòlida en la vacuna, en el fa referència a la recuperació econòmica i social les cartes als Reis Mags per al 2021 estan plenes d’optimistes ben informats que tenen memòria i saben que els desnonaments i allò de l’1% i el 99% no són fills bastards del virus, que venen de més lluny.

Bons desitjos en qüestió

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Els optimistes ben informats són els Peps Consciència. Ens recorden amb ‘rintintín’ la llarga llista de bondats que el virus, aquest gran accelerador de tendències de tot tipus i condició, ens havia de portar: la generalització del teletreball i d’unes noves relacions laborals; unes ciutats més humanes, a mida de les persones; el convenciment que l’emergència climàtica ha de ser la primera en la llista de les prioritats; una consciència més gran de la importància del sistema públic de salut; un reconeixement social de la importància de la ciència a les nostres vides; més solidaritat intergeneracional; un sistema educatiu més àgil i dotat de recursos, a cavall de l’aula tradicional i la virtual; una responsabilitat més gran dels nostres representants polítics, conscients de la necessitat de treballar amb unitat davant la magnitud dels desafiaments... Aquests assumptes segueixen a sobre de la taula, i formen part de la llista de desitjos/exigències/il·lusions de molts ciutadans per a aquest 2021. Però els optimistes ben informats ens avisen: amb la vacuna exprés contra la Covid ja hem cobert la nostra quota de miracles. La resta, com no podia ser de cap altra manear el 2021, ja es veurà. O no.

 I molt en el fons en aquesta conversa pública, una veu pugna per fer-se sentir, per ara ofegada per tants assumptes, arguments, fills bastards i soroll. És una veu que en lloc d’afirmar, pregunta: ¿Per què el virus ha colpejat tan fort a Espanya? ¿Per què l’economia espanyola ha sigut tan castigada? ¿Per què els geriàtrics es van convertir en centres de mort i dolor? ¿Què ha funcionat malament i per què? I, sobretot, ¿què hem de fer per arreglar tot el que no va funcionar perquè si ens tornem a trobar en una d’aquestes sí que funcioni? Convindria fer-li cas a aquesta veu, ja que, que aconsegueixi alçar el vol i guanyar pes en la conversa pública depèn que aquest 2021 que neix sota el signe de la incertesa posi els fonaments perquè no hi torni a haver cap altre 2020.