Anar al contingut

GENT CORRENT

Carlos García: «M'entristeix quan tanca una botiga de discos, però alhora sento orgull de seguir aquí»

No el doblega l'adversitat i 45 anys després segueix al capdavant de Surco, la botiga de música al barri barceloní de Gràcia

Mauricio Bernal

Carlos García: «M'entristeix quan tanca una botiga de discos, però alhora sento orgull de seguir aquí»

JORDI COTRINA

De la mateixa manera que té ressó informatiu que una botiga de discos tanqui, també ho ha de tenir que 45 anys més tard una d’aquestes continuï batallant i al peu del canó. Parlem de Surco, a la vila de Gràcia (travessera d’’ídem’, 144), la més veterana botiga de discos de Catalunya («i probablement d’Espanya, tot i que no m’atreveixo a assegurar-ho», diu el seu propietari, el madrileny Carlos García). Aquest estiu, en efecte, ha celebrat quatre dècades i mitja d’existència. Són optimistes al local, i ja estan pensant en el mig segle, i en com ho celebraran.

–Tinc entès que abans de tot això va treballar a la banca.

–Cert. Al Banco de Fomento. Estava en un soterrani tallant cupons perquè com que portava el cabell llarg no podia estar de cara al públic. Però hi estava bé, perquè al soterrani hi havia la màquina de cafè, i tots els companys baixaven i ens posàvem a xerrar.

–¿Per què va venir a Barcelona?

–Perquè en aquell temps era una ciutat més oberta que Madrid. Era al costat de la frontera, hi havia més turisme... Era més oberta musicalment i culturalment, en general.

–¿Amb la idea d’obrir la botiga?

–La idea d’obrir una botiga de discos em rondava pel cap, sí. Era negat per tocar la guitarra i volia fer una cosa relacionada amb la música.

–He llegit que quan va obrir hi havia 15 botigues de discos al barri.

–Sí, però es podia fer, perquè en aquella època les úniques diversions que tenia la gent a casa eren la televisió i la música. Quan algú pensava a fer un regal, sempre pensava en discos.

–També tinc entès que els coneixien com els ‘hippies’ de Gràcia.

–Sí, sobretot la gent del mercat, que hi venien molt a comprar. Llavors Gràcia era un poblet, era quan la gent deia: «Baixo a Barcelona».

–¿D’on li va venir, aquesta afició per la música?

–Em ve pels Beatles. Sempre han estat amb mi i sempre han tingut un lloc a la botiga; i sempre han venut. Moltes vegades són els Beatles els que em solucionen el mes, perquè sempre estan traient edicions de col·lecció. Fa poc va ser el 50è aniversari de l’Àlbum Blanc, i ben aviat serà el d’Abbey Road.

–¿Se sent un supervivent?

–Sí que em sento una mica supervivent.

–¿Una raresa?

–Raresa... Per a alguna gent pel que sembla ho som. Els dissabtes que la travessera és per als vianants i ve gent que habitualment no passa per aquí sento dir: «Mira, una botiga de discos!». Com si pensessin que ja no existeixen.

–¿Com diria que ho ha aconseguit, en temps en què tothom tanca?

–El secret és saber el que et fas, què has de comprar, què li agrada al teu client. També, tenir presència a internet, que d’això s’ocupa el meu fill. Fem moltes presentacions al local, així els artistes estan a prop del seu públic i el públic és a prop dels seus artistes.

–¿Com s’ho pren quan s’assabenta que una botiga de discos tanca?

–M’entristeix, m’entristeix molt, però d’altra banda també em sento orgullós, perquè dic, mira, jo segueixo aquí.

–Veig que li treu partit al ressorgir del vinil.

–Sí, sembla que desfem una mica el camí perquè ha tornat el vinil. La gent torna a comprar vinils per regalar. Cedés no me’n compra ningú per a regal, però vinils sí.

–De fet, tanquen botigues, però n’obren d’altres només de vinils.

-Sí... Si obres ara una botiga ja no ho fas per negoci, ho fas perquè sents passió per la música. Si et dona per viure ja està bé. La gent jove està comprant vinils, i és una alegria tremenda per a tothom. A mi em fa pensar que puc arribar als 50.

Temes: Gent corrent