Josep Ramón Casas: «Un madrileny no veu tan clar allò que el seu fill sigui enxaneta»

Dos anys i mig llargs fa que es va posar en marxa la Colla Castellera de Madrid, la primera amb seu a la capital espanyola. Va ser notícia aleshores: gener del 2017. A la convocatòria inicial hi van acudir una trentena de persones, la majoria catalans instal·lats a la ciutat. Avui són més de 120 i els catalans són minoria. L’advocat Josep Ramón Casas, barceloní de naixement, madrileny des dels 10 anys i secretari general del Cercle Català de Madrid –on es va gestar la idea–, és el seu president, l’impulsor d’aquesta iniciativa que ha portat al cor d’Espanya una disciplina que l’imaginari tendeix a associar amb altres geografies.

–Digui’m, ¿com es munta una colla des de zero?

–La veritat és que ja des del primer assaig vam tenir la sort que hi havia algú amb experiència de cap de colla, i una altra persona que havia estat amb els castellers de Vilafranca. Això ens va ajudar molt.

–¿Quants eren catalans, en aquest grup original?

–Doncs... Potser el 95%. I algun andalús, algun gallec, algun asturià...

–¿La seva primera presentació?

–Portàvem uns dies d’assajos, un parell de setmanes, i per descomptat ni ens havíem plantejat el tema de fer una actuació, però ens vam assabentar que la colla de la Universitat de Girona venia a actuar a la Carlos III. I el 3 de març vam actuar amb ells.

–Quan no tenien ni dos mesos de vida.

–Imagini’s. Ells, lògicament, van fer castells de cinc, de sis... Nosaltres estàvem en disposició de fer una petita exhibició. Dos pilars de quatre, recordo...

–De totes maneres. Va ser ràpid.

–De fet, l’evolució va ser tan ràpida aquell primer any que l’octubre del 2017 vam fer el nostre primer castell de sis. ¡En set mesos! Hi ha colles que per fer-ho tarden dos anys.

–Doncs sí. Té mèrit.

–Pensi que nosaltres aquí estem sols. No és com a Catalunya, que hi pot haver dues colles en un poble, o una colla al poble del costat, i poden ajuntar-se fàcilment i fer actuacions. Potser el gran problema que tenim aquí és que no podem fer això.

–Ho entenc. ¿Quina altra fita destacaria en aquests dos anys i mig?

–Miri, nosaltres des del principi teníem clar que volíem fer presentacions en barris i pobles per donar-nos a conèixer, i també per reclutar voluntaris. La primera va ser en la Trobada de Gegants i Capgrossos de Torrejón de Ardoz. Vam tenir molt bona acollida.

–Suposo que hi haurà hagut una primera presentació a Catalunya. I que va haver de ser emocionant.

–Certament. El novembre del 2017, quan ens van convidar els Xics de Granollers. Era la nostra presentació en societat al bressol dels castells. A més, en aquesta sola actuació vam fer tres castells de sis.

–¿N’han fet algun de set ja?

–Ara estem, com es diu en l’argot casteller, en el sis i mig. Si tot surt bé esperem fer-ne un de set aviat.

–Digui’m, si ara els catalans són minoria, ¿d’on són la majoria?

–Hi ha gent de tot arreu. De l’Equador, dels Estats Units, d’Itàlia, òbviament de Madrid... I és molt bonic, perquè el que sempre hem volgut és implicar Madrid en això. Al cap i a la fi som la colla de Madrid.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Té més dificultat implicar un català que a un madrileny?

–Una mica. Quan són catalans no els has d’explicar res, mentre que a un madrileny li has d’explicar de zero. A un català li pot fer il·lusió que el seu fill sigui enxaneta, però un madrileny no ho veu tan clar, no importa que li diguis que tot i que el nen caigui no li passarà res.