Sarah Pallares: "El ball va ser el camí per fugir d'unes condicions molt dures"

Hi va anar per forjar-se un destí més enllà de les fronteres de Ciudad de Dios (la favela carioca que va fer famosa la pel·lícula de Fernando Meirelles) que Sarah Pallares es va dedicar a ballar. Li va anar bé; es va convertir en professional. Ha aprofitat la llibertat de la vida artística per viatjar per tot el món, fins que fa uns anys es va instal·lar a Barcelona i es va convertir en coordinadora de l’Escola de Samba Unidos de Barcelona. Amb ella –un espectacle festiu a l’estil del carnaval de Rio– participarà al Festival Dia del Brasil que tindrà lloc el pròxim dia 8 al Poble Espanyol.

–¿Ballar per escapar-se de la pobresa?

–Sí, va ser l’únic camí que vaig trobar per fugir d’unes condicions molt dures. Jo tenia molta angoixa de viure allà, jo volia sortir i veure món.

–¿El barri és com el pinten a la pel·lícula?

–És un barri pobre i difícil. Jo deia: "Jo no vull quedar-me en aquesta realitat". Quan tornava al barri després de ballar em repetia com un mantra: "Jo no vull viure aquí, jo no vull viure aquí, jo no vull viure aquí".

–¿Per què el ball?

–Perquè va ser present en la meva vida des de petita. El meu pare era director artístic d’una gran discoteca i organitzava festes. Era l’època de la lambada i ell organitzava grans festes de lambada, de 2.000 persones o així.

–A les quals vostè anava, naturalment.

–M’hi portava el meu pare, sí. Em vaig adonar que m’encantava el ball en parella. Abans de fer els 18 em vaig apuntar a diversos cursos de ball, i als 21 ja estava fent gires.

–Gires de...

–De salsa. En aquella època no es ballava salsa al Brasil. Era molt coneguda perquè era l’única que ballava salsa en línia. La meva parella de ball es deia Rogerio Mendonza. Ens anava molt bé.

–Quan diem que ha ballat per tot el món, ¿de què parlem exactament?

–He ballat a gairebé 30 països. L’Argentina, el Japó, Noruega, Suècia... A molts països europeus. Sobretot salsa, samba i samba de carnaval. La samba de carnaval és la meva especialitat. Samba ‘no Pé’, es diu. El que vindria a ser “samba als peus”.

–¿Quan va arribar a Barcelona?

–El 2011. Jo vivia a Suècia i feia parella amb David Bosco, i ens van convidar l’Adrián i la Anita, que són una parella de ball molt famosa aquí a Espanya.

–¿Pot ser que sigui el lloc on més temps ha viscut a part del Brasil?

–Sí, així és. Després de viure en llocs com el Japó, Suècia i Noruega, arribo aquí i em trobo una ciutat organitzada, on les coses funcionen, segura... ¡i on hi ha sol! Em vaig sentir molt integrada. Estrangera, però integrada. ¿Li he explicat que vaig ballar amb Shakira?

–¿Va ballar amb Shakira?

–A un videoclip, el de Dare (La, La, La). El 2014. Sortim sis noies ballant. I una vegada vaig assessorar Neymar i Alessandra Ambrosio per a un anunci en què havien de ballar samba.

–És mestra a l’Escola de Samba. ¿Li agrada fer classes?

–És el que més m’agrada ara mateix. Més que ballar. L’intercanvi amb la gent. Les seves històries. Aquest any vaig organitzar una excursió de 30 dones de l’escola al Carnaval de Rio. Va ser espectacular.

–¿Em vol avançar alguna cosa del que farà el Dia del Brasil?

–Sí, és clar: diguem que serà una versió mini d’una escola de samba del Brasil. Les ballarines, el cos de dansa, la música...

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Expliqui’m, ¿què n’opina d’això que el ball es porta a la sang?

–El ball no es porta a la sang. Es porta al cor. Tot es pot aprendre. L’experiència corporal està a l’abast de tots.