Alberto González: "Per emigrar i poder avançar, cal tallar amb la nostàlgia"

Malgrat haver nascut a Santa Clara, la ciutat del Che Guevara, i haver estudiat a l’escola local que porta el nom del mític revolucionari, a Alberto González mai li ha interessat la revolució cubana. Ell somiava viatjar més enllà de l’horitzó d’aigua de l’illa, i a fe que ho va aconseguir, com demostra el seu passaport embotit de segells d’entrada a desenes de països.

Va néixer a Cuba, però és descendent d’espanyols.

El meu pare tenia orígens asturians i la meva mare, canaris. A casa vèiem programes de televisió on sortien toreros com ara Palomo Linares i pel·lícules de Sara Montiel i Carmen Sevilla.

Que alimentaven la seva curiositat.

Quan era a batxillerat ja em vaig adonar que el que volia era viatjar. A més, aquells discursos de pàtria o mort em feien explotar el cap. Cada any em preguntaven quan em faria de la joventut comunista, però a mi el carnet vermell no m’interessava.

Vostè volia ser metge.

Vaig treure una nota de 90,75 sobre 100 i per entrar a Medicina necessitaves un 91. Vaig demanar una revisió, però no me la van concedir. En canvi, altres amb menys nota que jo però més ben relacionats amb el president de la joventut comunista sí que hi van poder entrar. Allà em vaig adonar que en el comunisme també hi ha classes.

Aquelles dècimes van ser determinants en la seva vida.

Sí, perquè me’n vaig anar cap a l’Havana a estudiar Economia i allà vaig entrar en contacte amb molts estrangers que van fer créixer les meves ànsies de veure món. Vaig arribar a ser comptable principal de l’Institut Nacional de Nutrició, Higiene i Epidemiologia de l’Havana.

Un bon lloc.

Portava tots els comptes relacionats amb la salut i em recollien en cotxe per anar a treballar. Però el sou era una misèria, així que em vaig passar al sector del turisme. I com més em parlaven d’altres països, més creixien les meves ganes de marxar.

Aconseguir un permís de sortida de Cuba en aquella època era molt difícil.

El 1998 em van fer un contracte de treball per anar a cuidar un oncle meu a Gijón, que era l’única manera que tenia de sortir. Era la meva oportunitat. Em vaig escapar i vaig dir: “No hi tornaré més”.

I va poder realitzar el seu somni de veure món.

M’agrada treballar i fer-ho bé, soc complidor i molt sociable, i això m’ha obert moltes portes. Després d’Astúries, vaig estar a Manresa i Barcelona, on vaig treballar a l’aeroport i en la consulta d’un dentista. Vaig venir amb diners i amb la idea de treballar de valent i vaig poder estalviar per viatjar per gairebé tot Europa.

També ha viscut a Alemanya.

El 2005, quan ja no era tan fàcil trobar feina, me’n vaig anar a Berlín i vaig estudiar massatges medicinals. Des d’allà vaig viatjar a l’Índia, Israel, Egipte, Turquia, els Estats Units, Rússia... A l’Índia vaig veure més pobresa que a Cuba i això em va ensenyar a no queixar-me. Però el clima de Berlín em deprimia i vaig tornar a Barcelona.

Ara treballa netejant un gimnàs al barri de Sant Antoni.

I m’encanta perquè parlo amb els que van a entrenar-se i conec un que és pilot, un altre que és xòfer... També ajudo en un restaurant, perquè ara és molt difícil poder estalviar després de pagar els rebuts. Però ja no m’interessen tant els diners com abans, ara prefereixo cuidar-me per viure més i poder explicar més històries.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿No sent nostàlgia de Cuba?

No. Per emigrar i poder avançar, cal tallar amb la nostàlgia.  Hi torno cada dos anys per veure la família, però jo ja no tinc res a veure amb Cuba.