Jordi Grivé: «Serem el primer club de futbol d'Espanya que es converteix en oenagé»

Va ser acompanyant uns amics que corrien una marató a Etiòpia que Jordi Grivé va tenir la idea de portarl’Associació Esportiva Rammassà,  el club on ha militat durant anys, l’equip on ostentava la condició de capità (després en va ser entrenador, ara n’és el coordinador general), a jugar a l’Àfrica. A la mateixa Etiòpia, per començar. Les idees sorgeixen i les coses es fan. Així va començar l’aventura d’aquest equip humil de les Franqueses del Vallès, actualment a Quarta Catalana, que durant sis anys s’ha desplaçat a l’Àfrica a combinar esport i solidaritat. Les últimes vegades ho han fet –tant ha prosperat la idea– com a ambaixadors de l’ONU.

-Expliqui’m, ¿què va veure en aquest viatge que el va fer pensar a jugar allà?

-Bé, ells anaven a córrer a una població que es diu Awasa, i crec que era la primera vegada que corrien allà, diguem-ho així, uns blancs. Va ser una experiència singular, molt bonica. Es barrejaven camaraderia, alegria, espontaneïtat, curiositat... Vaig pensar en com de bonic que seria jugar un partit allà.

-Difícil, ¿no?

-Sí, però jo vaig pensar que si fos un gran esdeveniment probablement seria més fàcil de portar a terme. Vaig pensar que si els deia als jugadors: “¿Tu aniries a jugar un partit contra la selecció d’Etiòpia?”, em dirien: “Tu estàs boig, però compta amb mi”.

-¿La selecció?

-Doncs sí. Vaig pensar: ¿algú ho haurà preguntat alguna vegada? Potser ningú ho havia demanat. Així que vaig enviar una carta. El que va passar és que just en aquell moment Etiòpia estava a punt de classificar-se al Mundial per primera vegada en la seva història. Jugaven contra Nigèria i el que guanyés es classificava. Pensava que seria un ‘no’ rotund.

-¿I no?

-No. Des de la federació etíop ens van dir que la selecció estava en un moment complicat, però ens proposaven jugar contra el campió del país. El Saint George, es deia.

-Bé, no està malament. Per a una equip de Quarta Catalana...

-No estava gens malament. És l’equip més premiat del país, el més potent a tots els nivells, de recursos, juga a l’estadi nacional d’Addis Abeba i té dos internacionals a la selecció. Així que li dic a l’equip: “Senyors, tenim un repte increïble. ¿Qui vol venir el març del 2014 a jugar a l’estadi d’Addis Abeba un partit internacional?”

-¿Qui pagava?

-Cadascú de la seva butxaca. Hi va haver un jugador que va haver de demanar un crèdit per viatjar. Una vegada vam tenir clar que el partit es faria, vam comencar a pensar en què faríem per treballar en un aspecte social o de cooperació. En realitat, els primers dos viatges van ser de descobriment. L’objectiu real es va anar definint pel camí

-Parli’m del viatge.

-Va ser apoteòsic. Érem el primer club d’Europa que viatjava al país, no hi havia anat ningú. Ells es pensaven que anava el Barça. I nosaltres pensàvem, ¿i si ens fan 20 gols? Estàvem molt espantats. Vam deixem l’autobús a la porta per si havíem de sortir corrents.

-¿Què va passar?

-A l’estadi hi havia 20.000 o 25.000 persones. Pensi que a nosaltres habitualment ens venen a veure 20 o 25. Recordo tot l’estadi dempeus, ovacionant-nos. Inoblidable.

-¿I la part solidària?

-Li explico: al principi, per no apartar-nos del que som, un equip de futbol, vam portar equipament esportiu. Després ens va semblar un objectiu molt pobre. Llavors ens vam posar en contacte amb oenagés que treballen a tots aquests països, pensant que podíem ser el motor impulsor d’alguns dels seus projectes. Així treballem ara. Alguna cosa hem d’haver fet bé si hem acabat d’ambaixadors de l’ONU.

-Amb nens sobretot, ¿no?

-Sobretot amb nens, sí. Els nens són el futur de qualsevol país. El que passa és que això ha crescut molt, implica molta feina, cal fer seguiment dels projectes... Així que vam anar a la Generalitat i ens van dir que estàvem exercint d’oenagé. Ens van recomanar organitzar-nos com a tal. I en això estem. Serem el primer club de futbol d’Espanya a convertir-nos en oenagé.

-Digui’m, ¿a quins països han anat?

-Fins ara hem anat a sis països. Etiòpia, Benín, Uganda, Camerun, Madagascar i Costa d’Ivori.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿I l’any que ve?

-Hi estem treballant. Tenim diverses opcions.