Joan Carulla: "Soc pagès i pacifista per damunt de tot"

Molt abans que a Catalunya es difongués el pensament ecològic, que proliferessin els horts urbans i els banys de bosc fossin tendència, Joan Carulla (Juneda, 1923) ja pensava en verd. Als anys 70 va decidir portar el seu estimat camp a la ciutat i crear un verger en una finca de Barcelona, on conrea hortalisses, arbres fruiters, oliveres, una parra que dona 100 quilos de raïm a l’any i plantes de mida amazònica.

Som en un terrat del barri de Navas, però sembla el camp.

Amo la terra i la creació. ¿No li sembla meravellós que hi hagi una simbiosi tan perfecta? Gràcies a aquestes plantetes que tot just néixer ja ens donen oxigen, nosaltres som vius.

Hauríem de ser més agraïts.

Fixi’s en aquesta flor. Neix al matí i mor a la nit, i mentrestant està alegre i ens alegra a nosaltres. Per a la flor, la vida és un somni d’un dia; el nostre és un somni una mica més llarg. ¿Per què els humans no fem igual?

Perquè som humans...

Jo crec que els arbres transmeten vibracions positives, són tan bondadosos que no tenen odi, i ens ajuden a convertir-nos en generadors d’amor.

¿Quin és el seu primer record del camp de Lleida?

Amb 2 o 3 anys els meus avis em portaven a collir olives. Vaig néixer en un habitació més gelada que l’estable de Jesucrist i vaig créixer menjant patata bullida.  Estimava la feina més dura del camp, però vaig tenir la misèria enganxada al coll fins als 33 anys i per això me’n vaig anar a Barcelona.

Ha viscut la República, la guerra civil i la segona guerra mundial.

Soc pagès i pacifista per damunt de tot. La matinada de l’1 d’abril de 1938, mentre veia com els avions feixistes bombardejaven un poble, em vaig proposar fer sempre el màxim bé possible a la humanitat. En la guerra dels nazis, em vaig fer voluntari sanitari.

A Barcelona va prosperar.

Vaig ser dels primers a obrir un supermercat. Veient que les senyores entraven i feien elles la meitat de la feina, vaig pensar que seria just rebaixar els nostres marges també a la meitat, i el resultat van ser cues de 30 metres.

Va ser dels primers vegetarians i ecologistes.

Estimava la terra, llegia llibres naturistes des dels 10 anys i tot això va derivar en l’ecologia. El 1969, amb el meu amic Antoni Gallego, ja fèiem xerrades i advertíem de la contaminació en el Club d’Amics de la Unesco i des de 1975 escrivia els meus pensaments a la revista del Gremi de Detallistes d’Alimentació, del qual encara soc president.

Tot això va cristal·litzar en un verger urbà únic.

Vaig construir una finca que pogués suportar el pes i evitar les filtracions de 70 tones de terra i d’altres tantes de matèria orgànica, que estan distribuïdes entre el terrat i dues terrasses. Un sistema de recollida d’aigua de pluja hi assegura el reg. No volia que es malgastés ni un raig de sol ni una gota de pluja i volia un lloc on poder ensenyar als nens de la ciutat a estimar la terra.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Sempre ha sigut autodidacte.

M’he passat la vida llegint, reflexionant i escrivint. El meu motor ha sigut aprendre i ensenyar. Últimament he escrit sobre com milers de metres quadrats d’interiors d’illa es podrien sembrar a nivell de l’entresol per crear un miniclima i servir d’il·lusió i gimnàstica natural per a persones grans i gent amb feines sedentàries. ¡Em queden encara tantes idees per compartir!