Anar al contingut

GENT CORRENT

Víctor Ferrer: "S'ha de mantenir el terror a la cova"

Espeleòleg i especialista en fotografia subterrània, fa 20 anys que documenta les coves mediterrànies

Mauricio Bernal

Víctor Ferrer: "S'ha de mantenir el terror a la cova"

Més eloqüent que la llarga llista d’avencs que ha descobert i explorat des que va començar a fer espeleologia seriosament –com a aficionat es va iniciar als 13 anys– és la petita cova que Víctor Ferrer ha excavat amb les seves pròpies mans a la seva propietat, una casa als afores de Corbera de Llobregat. Això és amor pel terreny subterrani. Després de 40 anys, Ferrer (Quesa, València, 1954) va deixar fa 10 la seva feina en publicitat i ara es dedica en exclusiva a explorar coves, fotografiar-les i publicar els resultats en llibres que edita ell mateix. És una autoritat. La seva llista de coves és ingent, i la de premis de fotografia guanyats, també.

–La primera pregunta és obligada. ¿D’on ve aquest amor pel terreny subterrani?

–Miri, jo crec que hi ha unes pors ancestrals que s’han de vèncer en la vida. Una és la claustrofòbia. La gent té una por ancestral de la claustrofòbia. Jo vaig matar la por de la claustrofòbia endinsant-me en terrenys subterranis.

–¿Recorda la seva primera, diguem-ne, experiència espeleològica?

–Doncs... Jo era una mica pocavergonya de petit, feia campana i, perquè no em veiés ningú, em ficava amb una llanterna en una riera que hi havia al poble. Era una riera d’un quilòmetre, tapada, amb moltes rates, i jo la passava tota. M’agradava.

–¿I més seriosament?

–Vaig començar en un club de la Llagosta, el Centre Excursionista la Llagosta. Amb 14 o 15 anys ja estava anant a l’Atles marroquí. A casa la meva mare preguntava: "¿On aneu?" I jo: "D’excursió". No tenia ni idea que em penjava a tot arreu ni dels perills que passàvem. Després em va tocar fer la mili.

–¿I?

–Doncs que allà era l’encarregat de dirigir un grup que baixava als avencs i a les coves i elaborava informes. Jo ja havia començat a treballar en publicitat i sabia dibuixar tècnicament, maquetar, fer informes.

–¿Quin tipus d’informes?

–Bé, documents per a l’Exèrcit sobre les coves. Per exemple, una mina: jo havia de dir si era apta per emmagatzemar un carro de combat, armament, munició. I al tornar de l’Exèrcit vaig començar una etapa més dura.

–¿Què vol dir?

–Vaig començar a explorar pous molt grans. El més gran que vaig explorar va ser la Gouffre d’Aphanice, a França, de 328 metres. Aquest van tardar a explorar-lo altres espanyols uns 30 anys.

–¿Hi ha coves grates i coves ingrates?

–Hi ha coves a les quals no et ve de gust tornar; en el meu cas va ser Aven de Hures, a França, un avenc de 300 metres, perquè hi vam anar quatre i en vam tornar tres. Allà dins va morir un amic i va ser molt traumàtic. Vaig estar un any sense fer res, pràcticament l’únic any que he deixat l’espeleologia. I al tornar vaig canviar totalment la meva filosofia.

–¿En quin sentit?

–Fins aleshores havia sigut un repte esportiu, però a partir d’aleshores em vaig dedicar només a les coves boniques. Vaig cercar l’estètica i vaig pensar que havia de fer un llibre de coves del Mediterrani. En publicitat havia fet alguns llibres i en aquell moment volia fer llibres sobre les coves.

–Que és quan es converteix en fotògraf subterrani, ¿oi?

–Sí, sí. He fet 18 llibres des d’aleshores, més o menys des de l’any 2000. Procuro fer llibres científics alhora que fotogràfics. Fa un any que no en publico cap; crec que és el meu rècord de no fer res. Això no vol dir que no estigui treballant en cap.

–Té 65 anys i continua actiu. ¿Quantes coves visita a l’any?

–Buf, no se m’ha ocorregut pensar-hi; no ho sé, almenys 100, potser més, 150, 200.

–A la cova, ¿millor sol o acompanyat?

–No li recomanaré a ningú que ho faci sol, perquè està pràcticament prohibit, però a mi m’agrada perquè a l’estar sol t’acostumes a valorar els perills. En grup hi ha una alegria especial i no es fa tanta atenció als perills. S’ha de mantenir una certa tensió i un cert terror a la cova.