Anar al contingut

Gent corrent

Silvia Serret: "No tinc mentalitat de voler ser la número u"

És una de les 'skaters' més veteranes d'Europa, ha sigut vuit vegades campiona de Catalunya i reivindica la companyonia i la llibertat per sobre de la competitivitat.

Gemma Tramullas

Silvia Serret: "No tinc mentalitat de voler ser la número u"

JOAN CORTADELLAS

A arribar a l’skatepark de Canyelles, a Barcelona, Silvia Serret saluda amb un fraternal xoc de punys una noia que fa classes de monopatí a un principiant, una escena inimaginable fa no tants anys, quan l’skate era gairebé exclusivament masculí. Als 41 anys, aquesta dona de cos menut i fibrós és una de les patinadores en actiu més veteranes d’Europa. Vesteix una samarreta del col·lectiu de dones Asiplanchaba i el seu gest adust se suavitza a mesura que avança la conversa.

En el seu cas, un skate és molt més que una taula amb quatre rodes.

En el meu cas i en el del 90% de la gent que patina. És un antidepressiu, un antienvelliment. Després de patinar i sobretot si he tret un truc nou, és com si m’hagués tret deu anys de sobre; em sento més viva, més alegre.

¿Va ser així des del principi?

Des del dia que vaig posar un peu a sobre del patí. M’havia de concentrar tant per no caure que si em feia mal el queixal no me n’adonava. Ets tu, la terra i el patí, res més. És la llibertat de fer el que vulguis, sense que et diguin el que has de fer, quan ni com.

Va començar a patinar el 1991 al Turó Park, en unes pistes que ja no existeixen.

Ara se’ns considera esportistes, però abans érem els delinqüents, els trencabancs... Érem joves i fèiem les nostres gamberradetes. Jo venia del Poble Sec i el Turó Park no és precisament un barri obrer. Estàvem molt mal vistos.

A casa li van prohibir patinar.

En aquella època era cosa d’homes. A mi em compraven una Barbie o una pilota de bàsquet o de vòlei.  Les taules me les tiraven al contenidor i me les havia de guardar un veí.

¿Al carrer l’acceptaven més?

Al carrer hi havia amics i coneguts. Si avui dia hi ha molt masclisme en l’skate, fa gairebé 30 anys solia menjar-me cada dia una frase del tipus: “Tu sobres, ves-te’n a fer el sopar”. Una botiga de Barcelona em va dir que no m’esponsoritzava perquè no se’m veien gaire les tetes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Malgrat tot mai ho va deixar.

El meu entorn era sempre un “no”, era fuet i pressió, i l’skate em donava tranquil·litat. Sona absurd però crec que l’‘skate’ em va salvar, no sé si la vida, però la infància i l’adolescència, segur. Tot i que em quedi en cadira de rodes, em continuaré llançant per les rampes.

Va aconseguir ser campiona de Catalunya. 

Vuit vegades. Quan vaig començar hi havia dues noies més però ho van deixar. Després vam ser tres i fèiem torns al podi, però ara ho tinc més complicat. Les generacions pugen molt fortes i jo no tinc aquesta mentalitat de voler ser la número u per sobre de les altres.

¿Per què no?

En la meva època l’skate no era una disciplina esportiva, ens ajudàvem com germans i compartíem els trucs. La companyonia de si caus t’ajudo a aixecar-te i a millorar és l’essència de l’skate, però això desapareix amb la competitivitat. Molta gent ja no té el concepte de germandat; ara és una competició, es pot guanyar diners i hi ha molta pressió.

¿Com es podria recuperar aquest esperit fratern?

Educant els pares. Faig classes particulars i he vist com els exigeixen a les seves criatures fins a fer-les plorar. Això és explotació esportiva infantil. Aquests pares haurien d’aprendre ètica i respecte a la llibertat.  

¿On va quan li ve de gust patinar?

Si a Europa hi ha pistes de nivell 8, a Barcelona no passem del nivell 4-5, així que em conformo i patino en rampes de metre i mig. Per trobar unes pistes on sentir-me lliure, disfrutar i evolucionar hauria d’anar-me’n a Madrid, Bilbao o Almeria.

Bé, aquí tenim la plaça del Macba.

Pista, pista, no ho és. Hem aconseguit que sigui zona patinable, però com que no està senyalitzada és com si no existís. Falten pistes en poliesportius, on pagues l’entrada amb una assegurança i tens banys i dutxes, i pistes actualitzades al que demana la gent.

Temes: Gent corrent