Atenea Carter: "Música i amor creixen com més es comparteix"

Als dos anys, una ferida al colze que no es curava va despertar la sospita d’una anomalia més profunda. Va ser anèmia falciforme, una malaltia genètica que altera l’hemoglobina, la proteïna de la sang que transporta l’oxigen. Per això Atenea Carter (Barcelona, 1992) rep transfusions de sang assíduament. En un dels seus últims ingressos va tenir un detall amb els donants.

¿Què va fer?

Rebia la sang a l’hospital i el meu estat millorava molt. Pensant en qui hauria fet aquella donació, vaig fer una foto a la bossa, la vaig pujar a Instagram i vaig escriure: moltes gràcies als donants perquè gràcies a vosaltres el metge m’ha dit que podré anar-me’n a casa. Si no fos per la sang rebuda, hauria de continuar ingressada. I això no va ser tot.

¿Què més va preparar?

Vaig buscar si el Banc de Sang i Teixits tenia Instagram i el vaig etiquetar. I ens vam posar en contacte i els vaig proposar actuar en la seva marató de donacions. Va ser a la Casa de les Punxes. Mentre els donants donaven sang, jo tocava el piano. Clar, jo no puc tornar les donacions que rebo donant sang. Ho faig amb música, cant o component.

¿Viu d’això?

Sí. Dono classes de piano i cant, en persona i per Skype. Internet és màgic. I entreno la veu, no només a cantants. Actuo en celebracions privades, com ara casaments, o públiques, com a Nits amb Ritme, a la terrassa de la Casa de les Punxes (el 26 de juliol a les 19 h cantarà i tocarà el piano). Al setembre inauguraré la meva pròpia escola, a Terrassa. Fa set anys que visc en aquesta capital del jazz amb tants músics de nivell, que m’ha enriquit molt com a professional.

¿S’emociona en els casaments?

Molt. He de fer-me la meva bombolla per concentrar-me en la música. Soc molt romàntica i sensible. En el meu dia a dia he de protegir-me. Amb la música sento que és el moment que em puc permetre ser jo mateixa, com més sento i m’obro de veritat més arriba la meva música a la gent. És una connexió preciosa.

¿Com gestiona la competència?

El tema de la competència és obsolet. De música, com més n’hi hagi, millor. Com l’amor, més creix com més es comparteix. I l’aspecte personal preval, no hi ha competència.

¿Qui demana els seus serveis?

El 40% dels meus alumnes volen dedicar-se professionalment a la música i en general ja són part d’algun projecte, com una coral. D’altres canten per afició i hi ha professors que s’arriben a quedar sense veu en les seves classes.

¿Sempre va tenir clar que es dedicaria a la música?

Sí, volia ser cantant. La meva mare i les meves tietes van ser ballarines de teatres com El Molino. I la meva mare sempre escoltava música dels 80 i jazz quan jo era petita. Ella va observar que m’agradava cantar i em va apuntar a piano als 6 anys. Vaig anar a diverses escoles i em vaig lesionar desgastant-me la veu. Javi Prieto em va tractar el problema i em va parlar d’un màster internacional d’entrenadora vocal a l’Hospital de Sant Pau. I allà vaig descobrir de què anava la veu.

¿Què ens en pot dir?

La veu està connectada a totes les nostres emocions, és com la vàlvula de l’olla de pressió, tot acaba aflorant en la veu. Tot el que he après, a més d’aplicar-ho en les persones, ho porto a la part escènica.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quan la salut no l’ha acompanyat, l’ha ajudat la música?

La música sempre m’ha acompanyat, fins i tot a l’hospital. A Sant Joan de Déu recordo que vaig fer els 15 anys i van entrar a la meva habitació 20 voluntaris, em van portar el pastís, tot va ser sorpresa, portaven globus amb forma de cor que van penjar al meu sèrum. Crec que en un altre hospital m’hauria pogut deprimir. Però allà cada dia venia algú, la bibliotecària amb el carro de llibres, un pallasso... i jo tenia un teclat. L’hospital omplia de color els meus dies.