Hèctor Boada Ferrer: «Al menjador de casa sempre hi havia espectacles»

Tres germans de Barcelona fent humor. ¡Com els germans Marx!

L’humor gairebé sempre ha estat regit per tres figures. Però no ho vam fer premeditadament, va sortir de forma natural.  

També eren tres germans els pallassos de la tele: Gaby, Fofó i Miliki.

Nosaltres no teníem tele i no consumíem aquest tipus de cultura. Els nostres pares ens portaven a festivals de carrer i circ i eren molt selectius amb els llibres i les pel·lícules que consumíem. Buscaven un humor molt blanc i ens posaven pel·lícules mudes de Stan Laurel, Buster Keaton i Charles Chaplin. La gent ens diu que tenim un estil únic, perquè ha nascut de dins.

¿Només són 3 germans?

No, som molts més.

¿Molts més? ¿Quants?

15.

¡15! ¿De la mateixa mare?

Sí. Jo soc el vuitè, tinc set germans per baix i set per dalt.

Disculpi la psicologia barata, ¿però pujar a l’escenari és una manera de cridar l’atenció?

Ser 15 germans està molt bé, però, com tot, té la seva part negativa, i la dificultat de fer-te veure com a nen dins d’un col·lectiu tan gran n’és una. Però no crec que això tingui relació amb el nostre projecte teatral. Tots fèiem teatre i música i al menjador de casa sempre hi havia espectacles. Era una cosa molt comunal, no hi havia competència per veure qui era més protagonista.

¿S’han educat a casa?

Sí, per això la nostra educació i els valors culturals i socials que ens van transmetre els nostres pares ens han deixat una empremta tan profunda. Les nostres obres reflecteixen els dos vessants de l’educació que rebem: d’una banda, l’humor blanc i pur i, per una altra, els valors sobre els quals hem format la nostra identitat i la nostra capacitat de decidir per no deixar-nos portar per la societat. De fet, el nostre últim espectacle, Denarius world, és una crítica aclaparadora al sistema capitalista.

Avui fan l’última funció de Denarius

És com si haguéssim transportat l’escenari de jocs de la nostra infantesa a l’escenari. Busquem la part més genuïna, despullar-nos de tot i arribar al nadó que tenim dins; busquem la reacció més espontània, nua i pura.

Van fundar la companyia el 2001, quan eren adolescents.

Va coincidir amb l’època de la rebel·lia postadolescent i és una sort que poguéssim canalitzar tot el que ens passava perquè ara n’estem collint els fruits. Treballem molt a Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Holanda i França. És una pena que la nostra proposta agradi tant fora, però gairebé no tinguem oportunitat de mostrar-la aquí.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Són conscients que si utilitzessin la història dels 15 germans serien més mediàtics?

És una cosa que hem debatut sempre i d’alguna forma l’utilitzem, perquè jo avui podria no haver-l’hi dit, però no volem que se’ns valori per qui som sinó pel que fem. Al final, té a veure amb els valors que ens han transmès: ¿Realment ens faria feliços sortir a tot arreu?