L'home gos: «Acostumo a portar la cadena a mà per si algú em vol passejar»

És diumenge a la tarda i a la porta del Madame Jasmine, un local del Raval de Barcelona, s’anuncia en un cartell: avui actua Iván Hombreperro, el personatge amb el qual Josep Argelaga (Barcelona, 1950), un jubilat de 68 anys, recorre ambients barcelonins despullant-se integralment i adoptant el comportament d’un gos submís. Després d’explicar des de l’escenari una història sobre les seves dificultats com a humà, l’home gos comença a treure’s la roba per revelar la seva veritat: "En realitat no soc un home gos", assevera ja sense calçotets. "¿Què soc? ¿Què soc jo? ¡Soc un gos de veritat!". Fins i tot arriba a demanar si a algú del públic li ve de gust tallar-li amb unes tisores el pèl púbic abans d’encadenar-se, posar-se de quatre grapes, beure aigua d’un plat a terra i culminar: "Ja sabeu la meva història; si algú vol venir a passejar-me, em passeja".

¿Qui és Josep Argelaga, al marge del personatge?

Un jubilat que va treballar en la fotografia d’arquitectura i que va ser càmera en les primeres pel·lícules de BDSM [sadomasoquisme] que es van filmar després de la Transició.

¿Com va començar a fer això

Tot i que no soc un fanàtic del sado, coneixent una mica aquest món, m’interessava veure com reacciona la gent davant del joc de la submissió, de la dominació... i el gos és un prototip d’això: d’una banda obeeix però de l’altra va a la seva. Vaig començar fa uns 15 anys, al Freak Festival de Balaguer: allà tenia la sensació que dominava les 300 persones que venien a veure’m.

Una mica experiment social.

Exacte. Si vaig a un club de sado i començo a beure aigua d’un plat, no espantaré ningú... és avorrit. Per això m’agrada actuar en bars, concerts... amb gent normal del carrer: m’agrada veure la seva reacció.

¿I com acostuma a reaccionar aquesta gent?

Els sorprèn, no s’ho esperen, i els agrada acariciar-me; de vegades dic que també necessito impulsos dolents i demano al públic que em cridi o que m’escupi. M’agrada l’'a veure si'... ¡Però molt poca gent s’hi ha atrevit!

¿Mai s’ha sentit humiliat?

No: normalment m’acaricien; al revés: soc jo el que provoca. De tota manera, jo psicològicament estic bé i no m’enfonsaria ningú [riu].

¿Quina és la reacció que més l’ha impactat?

La d’una noia a qui no li va agradar elxou, cosa que em sembla molt bé perquè jo busco una reacció, sigui la que sigui, però que va voler deixar-me despullat al carrer perquè "això no es fa".

¿Sempre actua en esdeveniments organitzats?

També ho he fet espontàniament. Moltes vegades acostumo a portar el plat i la cadena a mà per si algú em vol passejar en algun bar... pel carrer no tant, tot i que alguna vegada també. La gent normalment no s’atreveix a dir res; a mi m’agradaria que em parlessin més, però es tallen molt.

¿Què és el més boig que ha fet en una de les seves ‘performances’

A mode de provocació, beure’m l’orina d’algú que ha pujat a l’escenari i s’ha pixat al meu got. No és habitual, però bé, en aquest cas era algú que més o menys coneixia.

Sí que és boig, sí.

Mira, una anècdota. Jo tenia un advocat que muntava festes formals de sopar, ball i corbata, on convidava altres advocats i jutges. A les postres, deia: "Jo tinc un gos". I sortia jo cridant. Mira que tenien retòrica, però es descol·locaven del tot. Hauria d’haver-los gravat [riu].

¿Quina conclusió treu del seu xou?

He après que la gent jove té molts més problemes i complexos: sembla que van cap enrere. De vegades, la gent més moderna és la que més s’espanta. L’espectacle serveix per trencar tabús: mira, jo no tinc una figura bonica, però no passa res, tots som iguals sense roba.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿S’ha plantejat deixar-ho?

D’entrada no, perquè tampoc actuo tant [al voltant d’una vegada al mes; de vegades, en entorns informals, sense cobrar] i això em permet conèixer la gent de prop.