L'home gos: «Acostumo a portar la cadena a mà per si algú em vol passejar»

És diumenge a la tarda i a la porta del Madame Jasmine, un local del Raval de Barcelona, s’anuncia en un cartell: avui actua Iván Hombreperro, el personatge amb el qual Josep Argelaga (Barcelona, 1950), un jubilat de 68 anys, recorre ambients barcelonins despullant-se integralment i adoptant el comportament d’un gos submís. Després d’explicar des de l’escenari una història sobre les seves dificultats com a humà, l’home gos comença a treure’s la roba per revelar la seva veritat: "En realitat no soc un home gos", assevera ja sense calçotets. "¿Què soc? ¿Què soc jo? ¡Soc un gos de veritat!". Fins i tot arriba a demanar si a algú del públic li ve de gust tallar-li amb unes tisores el pèl púbic abans d’encadenar-se, posar-se de quatre grapes, beure aigua d’un plat a terra i culminar: "Ja sabeu la meva història; si algú vol venir a passejar-me, em passeja".

¿Qui és Josep Argelaga, al marge del personatge?

Un jubilat que va treballar en la fotografia d’arquitectura i que va ser càmera en les primeres pel·lícules de BDSM [sadomasoquisme] que es van filmar després de la Transició.

¿Com va començar a fer això

Tot i que no soc un fanàtic del sado, coneixent una mica aquest món, m’interessava veure com reacciona la gent davant del joc de la submissió, de la dominació... i el gos és un prototip d’això: d’una banda obeeix però de l’altra va a la seva. Vaig començar fa uns 15 anys, al Freak Festival de Balaguer: allà tenia la sensació que dominava les 300 persones que venien a veure’m.

Una mica experiment social.

Exacte. Si vaig a un club de sado i començo a beure aigua d’un plat, no espantaré ningú... és avorrit. Per això m’agrada actuar en bars, concerts... amb gent normal del carrer: m’agrada veure la seva reacció.

¿I com acostuma a reaccionar aquesta gent?

Els sorprèn, no s’ho esperen, i els agrada acariciar-me; de vegades dic que també necessito impulsos dolents i demano al públic que em cridi o que m’escupi. M’agrada l’'a veure si'... ¡Però molt poca gent s’hi ha atrevit!

¿Mai s’ha sentit humiliat?

No: normalment m’acaricien; al revés: soc jo el que provoca. De tota manera, jo psicològicament estic bé i no m’enfonsaria ningú [riu].

¿Quina és la reacció que més l’ha impactat?

La d’una noia a qui no li va agradar elxou, cosa que em sembla molt bé perquè jo busco una reacció, sigui la que sigui, però que va voler deixar-me despullat al carrer perquè "això no es fa".

¿Sempre actua en esdeveniments organitzats?

També ho he fet espontàniament. Moltes vegades acostumo a portar el plat i la cadena a mà per si algú em vol passejar en algun bar... pel carrer no tant, tot i que alguna vegada també. La gent normalment no s’atreveix a dir res; a mi m’agradaria que em parlessin més, però es tallen molt.

¿Què és el més boig que ha fet en una de les seves ‘performances’

A mode de provocació, beure’m l’orina d’algú que ha pujat a l’escenari i s’ha pixat al meu got. No és habitual, però bé, en aquest cas era algú que més o menys coneixia.

Sí que és boig, sí.

Mira, una anècdota. Jo tenia un advocat que muntava festes formals de sopar, ball i corbata, on convidava altres advocats i jutges. A les postres, deia: "Jo tinc un gos". I sortia jo cridant. Mira que tenien retòrica, però es descol·locaven del tot. Hauria d’haver-los gravat [riu].

¿Quina conclusió treu del seu xou?

He après que la gent jove té molts més problemes i complexos: sembla que van cap enrere. De vegades, la gent més moderna és la que més s’espanta. L’espectacle serveix per trencar tabús: mira, jo no tinc una figura bonica, però no passa res, tots som iguals sense roba.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

¿S’ha plantejat deixar-ho?

D’entrada no, perquè tampoc actuo tant [al voltant d’una vegada al mes; de vegades, en entorns informals, sense cobrar] i això em permet conèixer la gent de prop.