28 maig 2020

Anar al contingut

Gent corrent

Oriol Sabater: «Anar a veure goril·les al bosc era com anar a Disneylandia»

El fill de l'etòleg que va portar el Floquet de Neu a Barcelona va aprendre a dibuixar a l'Àfrica al costat del seu pare.

Gemma Tramullas

Oriol Sabater: «Anar a veure goril·les al bosc era com anar a Disneylandia»

RICARD CUGAT

Va ser professor de dibuix durant 39 anys a La Llotja i per descobrir l’origen de la seva vocació ens hem de traslladar a la Guinea Equatorial dels anys 50 i 60, on el seu pare, Jordi Sabater Pi, famós per portar el goril·la Floquet de Neu a Barcelona, observava i dibuixava la naturalesa amb esperit científic. Oriol Sabater Coca (Guinea, 1953) és el comissari de l’exposició L’art de la ciència al Museu d’Història de Catalunya, que fins al 19 de maig mostra una selecció dels dibuixos de Sabater Pi, incloses uns meravellosos quaderns de camp. La Universitat de Barcelona custodia el fons del naturalista, que està en gran part digitalitzat i és d’accés obert.

Els pares ens marquen.

El meu pare se’n va anar a Guinea als anys 40 fugint de la misèria de la Barcelona de la postguerra i va acabar treballant en una finca de cafè en una de les regions més inhòspites del país, que llavors era una província espanyola. Hi va aprendre la llengua fang i va començar a fer els seus primers treballs d’antropologia humana. Li deien que estava boig, però ell era un aventurer que anava a contracorrent i tenia les idees molt clares.

Vostè va néixer en aquella finca.

Sí. Els meus pares s’havien casat per poders i la meva mare, Núria Coca Estadella, una persona fora de sèrie, va agafar un barco des de Barcelona per fer una travessia de 28 dies fins a Guinea. Sense ella, que s’encarregava de tot, el meu pare no hauria fet ni el 20% del que va fer.

¿Com és criar-se en una plantació colonial?

Vaig viure a Guinea fins als 15 anys i vaig anar a l’escola a la missió catòlica dels claretians, on blancs i negres estudiàvem junts. Va ser una infància meravellosa en un país exuberant. És un record de llibertat total.

¿Acompanyava el seu pare a les sortides al bosc per observar els goril·les?

A partir dels 10 anys el meu germà i jo podíem anar amb ell durant les vacances escolars. Si havia d’estar cinc o sis dies a les muntanyes d’Okorobikó, m’advertia que dormiríem en poblats indígenes, menjaríem el que trobéssim i ens passaríem el dia al bosc. “No vull sentir que tens gana o set, t’hauràs d’aguantar”, deia.

Era dur.

Era una persona d’una disciplina fèrria i molt espartà, però jo era una criatura i per a mi anar al bosc a observar goril·les era com anar a Disneylandia. Arribàvem al bosc a trenc d’alba carregant poc més que un sarró amb una llibreta i dues càmeres. Ens acostàvem als goril·les sense fer soroll, ajupits, i els observàvem durant hores. Estar a 40 o 50 metres d’un mascle dominant era meravellós.

¿Hi era quan li van oferir al seu pare un goril·la blanc?

No. Just aquell any [1966] m’havien enviat a Manresa a estudiar batxillerat, així que em vaig perdre la trobada amb el que va acabar sent el primer reclam turístic mundial de la ciutat de Barcelona.

Amb la independència de Guinea, el 1968, van tornar a Barcelona.

Estàvem acostumats a viure en una societat petita i familiar, anàvem sols a la platja, entràvem a casa d’un i d’un altre per fer tertúlies, i ens passàvem el dia menjant mangos, pinyes i papaies. De cop ens van fer pujar a un barco i ens van ficar en un pis alt i sorollós sense poder sortir al carrer. Va ser un impacte molt fort a tots els nivells.

¿Diria que la llavor de la seva vocació de dibuixant es va sembrar a Guinea?

Sí, el meu pare sempre anava amb la seva llibreta i d’aquí va néixer la meva necessitat de dibuixar. Ell em va inculcar aquesta actitud d’observació i d’anàlisi pacient. Sempre deia: “Si observes, coneixes; si coneixes, estimes, i si estimes, protegeixes”.  El dibuix és una eina més d’aprenentatge, una manera de conèixer el nostre entorn que ens porta a valorar-lo i a protegir-lo. Hauria de ser una assignatura obligatòria.