GENT CORRENT

Josep Solana: «Volia formar gent que es guanyés la vida dibuixant»

Des dels seus 80 anys acabats de complir, 'Joso', l'historietista, el fundador de la pionera escola de còmic que porta el seu nom, fa la vista enrere

zentauroepp47642520 josep solana190410142347

zentauroepp47642520 josep solana190410142347 / FERRAN NADEU

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

En el món del còmic no ha passat desapercebut el 80è aniversari de Josep Solana, Joso, com el coneixen tots, l’home que fa més de 30 anys que forma dibuixants –d’aquí, d’allà i de més enllà– a l’Escola Josode Barcelona. Una exposició al recinte de Comic Barcelona va retre homenatge a aquest barceloní de Santa Coloma de Gramenet, que el 1982, després de mitja vida treballant com a historietista, va posar en marxa un centre que ningú entenia per a què i que avui passa per ser un dels més grans de la seva classe a Europa. Per descomptat, no va ser l’única celebració que li van fer.

–No m’estranya. 80 anys són 80 anys.

–Doncs sí. Els íntims em van fer una sorpresa en un restaurant. Però després la meva filla es veu que va contactar amb alumnes de l’escola de fa 30 anys, i em va enganyar i em va dir: “Escolta, mira, si pots venir a l’escola, que el professor s’ha deixat les claus”, o una cosa així. I arribo jo i en aquell passadís hi ha 150 persones, ¡mare meva! Això sí que va ser un cop fort.

–¿En quin moment li va passar pel cap obrir una escola de còmic?

–En l’època en què era aprenent en un estudi de publicitat. Hi havia uns 12 dibuixants i jo els veia tots amb els seus pinzells, la seva tinta xinesa, els seus plomins, de tot. Jo, en canvi, anava a una escola de dibuix on em donaven un cavallet i un carbonet.

–Això mateix.

–Així que em vaig dir: “Un dia faré una escola amb taules reclinables on els alumnes toquin tots aquests estris, perquè aprenguin a ser dibuixants professionals”. No pintors, sinó dibuixants. Així va començar tot.

O sigui, no dirigida només al còmic.

–Al còmic i al disseny gràfic. Es necessiten molts dibuixants. En una empresa de joguines, les seves caixes de les joguines són dibuixos. Els videojocs, els dibuixos animats... Es necessita mà d’obra per a aquestes coses. Jo el que volia era fer dibuixants professionals, que es guanyessin la vida dibuixant. Còmic inclòs.

–¿Obrir l’escola el va obligar a aparcar la seva feina?

–La vaig aparcar bastant, tot i que continuava fent coses. Treballava per a Bruguera i tenia uns personatges que seguien sortint, la Lidia i el seu germanet Jaimito, Don Cuplé,el sabio Eureka... Però a poc a poc ho vaig anar deixant. Una de les coses que vaig deixar més tard va ser la televisió.

–Va treballar a TVE, és veritat.

–Tinc una anècdota molt graciosa amb el tema de la televisió.

–Endavant.

–Quan van saber que feia còmic, els pares de la meva nòvia diuen: "I això què és. ¿Es guanyarà la vida amb això?”. Al cap d’un temps vaig entrar a la televisió, i llavors deien: "És un noi que treballa a la televisió. És dibuixant de còmic, però treballa a la televisió”. Això ja vestia una mica.

–¿D’on li ve el dibuix?

–Em ve de petit. Recordo que el professor va trucar als meus pares i els va dir: “M’ha sorprès perquè no dibuixa bé, però té molta idea”. Ell deia: “Vinga, feu un dibuix lliure”, i la gent pintava un cavall, no ho sé, mentre que jo pintava uns exploradors i uns negres que els perseguien i una olla i un explorador dins. Coses així.

–Expliqui’m un bon record que tingui. Un record bonic.

–A mi em va omplir molt el primer sopar que vaig tenir amb Peñarroya, Cifré, Vázquez, Escobar... Aquells dibuixants que feien personatges impressionants en aquella època. Vaig tenir l’honor de sopar amb ells i em va fer molta il·lusió.

Notícies relacionades

–¿El miraven estrany quan va obrir l’escola?

–Em miraven de reüll, sí... Em refereixo al dibuixant professional que hi havia llavors. Em miraven així com... “Què vol fer aquest, ¿una escola de còmic?”. Ara és al revés, em diuen: “Ostres, és que tu, sens dubte, has fet una cosa que ningú havia pensat...”