Rosa Maria Labayen: «Vam descobrir finestres gòtiques dins d'armaris»

Cada tarda a l’acabar les classes a l’institut de batxillerat, al barri vell de Girona –en actual edifici del Museu d’Història–, Rosa Maria Labayen (Sant Joan les Fonts, 1923) pujava a la plaça de Sant Domènec i s’asseia a les escales del convent. Aquell temps de silenci i contemplació era un regal que es feia diàriament. “Em quedava una estona, mirant la plaça, preciosa, on avui està la universitat”, diu. “Em feia il·lusió ser allà set o vuit minuts, i després corria a agafar el tren per arribar a casa, que no pensessin que m’havia passat alguna cosa”. Anys després, l’anunci al diari d’una casa en venda en aquell Call de Girona la va posar en alerta. Era com si les pedres de la ciutat sobre les quals va passar aquelles agradables estones li haguessin trucat.

¿Qui era aquella Rosa Maria que s’asseia il·lusionada a contemplar la ciutat?

Era la filla d’un basc, pèrit del sector paperer, casat amb una catalana. El meu pare es va enamorar de la meva mare des d’un balcó a la plaça de Bonmatí, veient-la ballar sardanes. I així també em va passar a mi. El que acabaria sent el meu marit, es va fixar en mi mentre jo ballava sardanes al carrer. Els meus oncles materns eren els industrials paperers Torras, que tenien fàbrica a Sarrià (Girona).

¿Com recorda la seva infància?

Soc filla única. Em vaig passar anys demanant un germà. Vivíem al poble de Bonmatí, on el meu pare treballava en una fàbrica. Jo anava a l’escola del poble. Allà em van ensenyar a llegir. Des d’aleshores, ja em va ser igual estar sola, no tenir germans o amics, les lectures m’han acompanyat tota la vida. Tenia a la meva disposició la biblioteca del meu oncle, Paulino Torras, que era immensa. Des que vaig començar a llegir no he parat. Em vaig llegir tots els clàssics espanyols. Llegir sempre ha sigut meravellós per a mi.

¿Creu que la va marcar haver sigut filla única?

Sí, jo crec que el meu interior és lluitador per haver crescut sola. A més tinc geni.

¿El geni avantatja o desavantatge?

Per defensar-se és un avantatge. Per conviure, has de desfer-lo, has de quadrar amb els altres. A mi m’ha costat.

¿Què s’imaginava ser de gran?

La meva il·lusió era ser bibliotecària, però els estudis es feien a Madrid i, en aquell temps, anar-me’n jo sola allà era impossible.

Les seves satisfaccions van arribar d’una altra manera. Presideix l’Associació Amics de la Girona Antiga, i és fidel al ‘Girona Temps de Flors’.

Sí, la deessa de la primavera va visitar Girona, una ciutat petita, grisa i robusta, i a l’arribar al Barri Vell, es va enamorar. Així resumeixo aquest somni d’una setmana de primavera, Girona Temps de Flors, que vivim cada any (aquest se celebrarà de l’11 al 19 de maig). Gràcies al tresor impagable de tantes persones voluntàries unides per l’amor a la natura i a l’art, tenim aquest regal des de fa 61 anys: l’efímer, la flor, sobre allò que perdura, la pedra monumental.

¿Com interpreta que acabés vivint en aquest enclavament de la ciutat que l’entusiasmava contemplar tant d’adolescent?

És una història preciosa. Vaig anar sola a veure la casa en venda. Al meu marit no li agradava. El senyor que me l’ensenyava em va dir, ara m’espera un altre client, i aquest altre client era el meu marit. Va ser pur amor. És que entre les històriques parets de la casa, havien aixecat apartaments, era espantós.

Van alliberar la història de les seves parets.

Vam descobrir finestres gòtiques dins d’armaris, parets de pedra de la muntanya de Girona i molts detalls, com la flor de quatre pètals en capitells, i un pati fantàstic ple de simbologia sefardita.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Un dels que obren al públic cada mes de maig, vostè va ser pionera en fer-ho.

Vaig pensar a fer com un via crucis per fer més atractiu, entretenir el camí fins al monestir de Sant Pere de Galligants.