Alba Vallejo: "Soc una 'celestina' 2.0"

Va ser guiada per la convicció que les aplicacions i pàgines d’internet dissenyades per buscar parella són una selva on prioritzen la immediatesa i les aparences que Alba Vallejo va decidir entrar en aquest món i fer la seva pròpia proposta: Cites a cegues. Mestra i psicopedagoga de formació, va treballar durant més d’una dècada en una escola de primària de la Seu d’Urgell fins que l’esperit emprenedor que havia mantingut a ratlla es va imposar. I aquí està, proposant una tornada a aquesta vella i entranyable amiga, la cita a cegues. Versió 2.0.

-¿Una selva?

-En certa manera, sí. Hi ha molt desgast entre la gent que busca parella i utilitza les aplicacions i pàgines habituals. No dic que siguin totes, però sí, hi ha persones que no troben el que busquen.

-¿Què busquen? ¿A què es refereix?

-Em refereixo a la gent que busca una parella estable. El problema és d’expectatives: és molt habitual que en una cita pactada per mòbil es trobin una persona que busca una relació duradora i una altra que busca una cosa ocasional. Així que jo vaig pensar: vull engegar alguna cosa on tot estigui clar des del principi. Una mica a mig camí entre les aplicacions i les agències matrimonials, que no han fet del tot el salt al web i són costoses.

-És a dir, que en termes de recerca de parella, hi ha expectatives desateses a la xarxa.

-Exacte. No vull dir que amb les eines que hi ha ara no es pugui trobar parella, però jo prefereixo fer-ho d’una altra manera. Sé de gent que s’ha arreglat per anar a una cita, ha anat a la perruqueria, ha acudit al lloc amb tota la il·lusió del món i al cap de cinc minuts de ser allà l’altra persona ha tocat el dos. Això desgasta.

-El concepte de cita a cegues a molta gent no li porta bons records. Solen acabar en desastre.

-És una cita a cegues en el sentit que les dues persones que quedaran per sopar en un restaurant no es coneixen. Llevat d’això, nosaltres ens ocupem que almenys, com a mínim, sopis amb una persona amb qui passaràs una estona agradable.

-¿Com es garanteix això?

-Perquè estudiem a consciència la informació que ens subministren. Les dades objectives però també les subjectives, el que cal llegir entre línies, tot això que exigeix psicologia, sociologia. El que no pot fer una màquina, perquè no existeix un algoritme de l’amor. Soc com una ‘celestina’ 2.0.

-Diu sopar. Però també poden quedar per fer un cafè, ¿no?

-Preferim un sopar. En un sopar hi ha temps per passar els primers nervis, l’angoixa dels primers deu minuts. En una hora i mitja tens temps de mostrar-te. Seure a sopar amb una persona pròxima als teus interessos sempre és un plaer.

-I arriben al sopar sense saber com són, ¿no? En aquest món tan visual.

-Doncs sí. Demanem fotos, però no les publiquem: les utilitzem per fer el ‘match’. Tot i que no és l’únic que tenim en compte, òbviament considerem les preferències físiques del client. I així s’evita l’efecte catàleg.

-¿Efecte catàleg?

-Sí. Un producte exposat a molts portals és un producte cremat. És com quan hi ha un pis en venda que està en totes les pàgines web. Es crema. Passa igual amb la imatge d’algú que busca parella per internet.

-És com una tornada enrere, ¿no? Sense foto, quedar per sopar, prendre’s el seu temps...

-I de vegades també pren el seu temps la tasca de trobar algú que encaixi amb els teus interessos. No hi ha un estoc de gent esperant per conèixer-te. És un treball que pot ser lent.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Diu que li va sortir l’esperit emprenedor. Però, li podria haver encaixat en qualsevol altre projecte, ¿no? ¿Per què això?

-Jo crec que quan un emprèn una aventura hi ha de creure. I jo crec en això. Crec en l’amor. Tinc la convicció personal que una bona parella és una font de creixement i benestar. Si així es desitja, estar en parella és una cosa positiva.