Marcela Grassi: «Necessitem saber les coses que sí que van bé»

Des de Castellazzo Bormida, al Piemont italià, els avantpassats paterns de Marcela Grassi van emigrar a l’Argentina, on ella naixeria anys després. Ho va fer a la ciutat de Córdoba, el 1977. Va viure allà fins als 8 anys, quan els seus pares van decidir retrobar-se amb les arrels familiars italianes i es van instal·lar a Roma. Un dia va arribar el seu avi de visita i li va regalar una càmera fotogràfica. Ella tenia 8 anys i sortia al jardí i collia flors i plantes per fotografiar en blanc i negre. A Ferrara, on va viure més tard, inspirada per una mare artista i creativa, va estudiar a l’Institut d’Art i es va graduar en Arquitectura. En cada viatge que feia amb els seus companys d’estudi era ella l’encarregada d’immortalitzar tots els moments. I al tornar a casa i repassar junts les fotografies, ningú s’hi trobava. 

Són els espais els que li interessen.

No li dono protagonisme, a la gent perquè la majoria de fotògrafs ja ho fan. El meu protagonista és l’arquitectura, els edificis i els espais interiors. Sí que hi pot aparèixer alguna persona, a les meves fotos, però sempre com a element d’ajuda per destacar la magnitud o l’habitabilitat d’un espai, mai en primer pla.

Es va preparar per construir edificis però avui es dedica a fotogafiar-los. Són poques les dones que s’hi dediquen en exclusiva.

Fotògrafs centrats únicament en arquitectura ja n’hi ha molts menys que de generalistes, però de bones és cert que som poques. La carrera d’arquitectura em va encantar. Però treballant com a arquitecta vaig sentir que és una carrera carregada de burocràcia, dificultats i frustració, passa molt temps abans que puguis arribar a ser algú. A més, encara li queda molt camí de l’arquitectura per acabar-se alliberant de l’egocentrisme i la misogínia que han caracteritzat la professió històricament.

Però és gràcies a aquesta preparació com a arquitecta que els seus ulls de fotògrafa veuen en els espais coses que altres persones no veurien.

Sí, a més d’ensenyar-me a perseverar i donar-me una estructura mental, jo entenc l’idioma de l’arquitecte, un alçat, una planta. M’agrada conèixer la història de l’obra i després l’escolto.

L’arquitectura de Barcelona ¿què diu?

Em parla de molts segles de mestria, de grans mestres del modernisme i d’implementacions com el pavelló Mies van der Rohe, construït per a l’exposició Internacional de Barcelona de 1929. O de referents com Enric Miralles, que va deixar una lliçó molt important en aquesta ciutat.

¿Va ser l’arquitectura la que la va convèncer per venir a viure a Barcelona?

Em vaig enamorar d’aquesta ciutat a través dels llibres de Manuel Vázquez Montalbán. El 98 em vaig dir: he de viure a Barcelona. El 2001 vaig venir a fer un Erasmus i el 2003 vaig venir per quedar-m’hi. El mar i l’arquitectura junts en una ciutat van ser claus per a mi. També la llum, la nitidesa d’aquest cel, que Buenos Aires, Roma i en general el sud d’Itàlia també tenen, em fascinen. La llum és vida. A mi em costa molt fotografiar espais foscos, vull que surtin lluminosos. Per a mi és una cosa així com la necessitat de bones notícies. Necessitem saber les coses que sí que van bé, per això jo mostro la personalitat i la resplendor de cada espai o construcció.

¿Què enyora dels seus anys a Itàlia?

Els amics de tota la vida, la moderació còmoda de la ciutat de Ferrara i l’elegància. Tot i que l’elegància és una arma de doble tall, perquè al final és una cotilla, una presó, com si s'estigués al mig d’una obra de teatre, la gent sempre espera que et mantinguis en aquest mateix nivell.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿I la bellesa com la defineix?

No la puc definir, la bellesa és una cosa que t’arriba al cor, t’entra pels ulls i la sents al teu interior.