Francesca Masgoret: «Ens deien que moltes coses no es podien fer»

La Generalitat i els anarquistes s’enfrontaven a trets pels carrers quan ella va néixer i aquesta circumstància li va valdre fama de ser una dona amb caràcter. Francesca Masgoret (Barcelona, 1937) va ser elegida regidora de l’Ajuntament de Barcelona en les primeres eleccions democràtiques del 1979. De 43 regidors, només 3 eren dones. Va estar deu anys en el govern municipal i va contribuir a establir les bases dels serveis socials i a introduir la vida quotidiana en la política.

Era molt jove quan va redactar un treball sobre el barri de barraques del Somorrostro.

Allà hi havia un edifici, poc més que una barraca, que funcionava com a centre social, dispensari i escola. Vaig documentar d’on eren les famílies i com estaven. En realitat jo volia estudiar Medicina, però el meu pare va dir que no era una carrera per a noies.

Moltes dones van passar per això.

Vaig acabar estudiant per a treballador social però a l’acabar la carrera vaig decidir que mai treballaria, d’això. Els serveis socials no existien com a dret. Ho portaven les parròquies i les entitats de beneficència, que eren bona gent però una mica carques. El que jo volia era un canvi profund, des de l’urbanisme fins a la cultura i l’educació.

¿Què va passar perquè al final dediqués la seva vida als serveis socials?

Juntament amb dues companyes ens van oferir una beca per anar a Israel a estudiar el seu sistema d’organització social. Vam arribar a Haifa en un barco de càrrega i passatge i durant diversos mesos vam estar visitant quibuts (comunitats) i diferents zones del país. Quan vaig veure la seva manera de treballar, vaig pensar: “Jo vull fer això”.

¿Com era?

Els serveis bàsics, com el nostre metge de capçalera d’ara, eren els primers que t’atenien i després venien els serveis especialitzats: d’infantesa, vellesa... Hi havia una xarxa local dependent de l’ajuntament i vaig pensar que això era el primer que calia fer.

¿Els nostres serveis socials estan inspirats en els de Israel?

Entre els d’Israel i la Gran Bretanya, totalment. Jo em vaig afiliar al PSC de Pallach i quan vaig entrar en la llista municipal de Barcelona vaig posar com a condició que volia posar en marxa la Regidoria de Serveis Socials. Més endavant algú el va anomenar “l’escola catalana de serveis socials”.

Dels 43 regidors elegits el 1979 només 3 eren dones.

Núria Gispert i Mercè Sala i jo, que estàvem en el govern. Hi va haver escenes xocants. A l’entrar el primer dia a l’ajuntament algú ens va dir: “Passeu, nenes.” I de vegades no t’assabentaves d’un acord perquè els homes ho havien decidit la nit anterior prenent unes tapes, mentre tu corries cap a casa perquè tenies fills.

Ara Barcelona té alcaldessa i al seu equip hi ha tantes dones com homes. Però elles continuen corrent. 

La diferència és que ara potser s’entén una mica més. Nosaltres vam introduir la vida quotidiana en la política. El 1986 organitzem una exposició que reproduïa aquesta cita de Virginia Woolf: “Els àpats ja estan fets, els plats ja estan rentats i els nens ja són a l’escola obrint-se camí. No queda res, de tot això. Tot s’ha esvaït. Ni les biografies ni els llibres d’història en parlen”.

¿S’anomenaven feministes?

Sí. Hi havia dones increïbles fent coses a peu de carrer, però era necessari potenciar-ho i organitzar-ho. Nosaltres vam obrir el primer centre d’atenció a la dona maltractada d’Espanya al Raval. Vam treballar tant pel Raval... Ara el veig i em posaria a plorar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Tenien un bon pressupost?

[Riallada] El primer any no teníem ni pressupost i ens deien que moltes coses no les podíem fer perquè no estaven previstes en la llei. Érem pocs però molt entusiastes i no ens conformàvem. ¿Què això no s’ha fet mai? ¡Doncs provem-ho! Potser ara tot és més complicat però, en general, crec que falta imaginació.