Fanny Batlle: "Deixes els teus rols de mare, filla, dona, adjunta... i ets només tu"

Fanny Batlle (Barcelona, 1964) va estudiar Medicina i treballa com a psiquiatre en un hospital públic, però la seva fascinació pel nas vermell l’ha portat a convertir-se en mecenes del nou Rinclowncito, l’escola de clown que Merche Ochoa (Premi Nacional de Circ 2014) dirigeix a Barcelona i que acaba de mudar-se de Gràcia a la Sagrera.

Té la seva gràcia que es digui Fanny. Suena igual que 'funny', que és divertit en inglés.

El meu nom dona molt de joc, sí. La meva àvia era alemanya i Fanny ve de Francesca, però en el meu DNI posa Francisca Batlle. Durant una època ballava flamenc i, jugant amb la traducció del meu nom al castellà, em van batejar com a Paquita Alcalde ‘La Niña de Stuttgart’. Vaig decidir que aquest seria el meu nom artístic.

Vostè té una feina molt seriosa.

La medicina i el ‘clown’ són dos mons separats, però he après a posar-li humor a la meva feina. A l’hospital estem envoltats de molt dolor i si no ens riem de nosaltres mateixos no podríem suportar-ho. Per a mi El Rinclowncito és un regal, un lloc per riure, però sobretot un espai de llibertat i de creació.

Això va molt més enllà de la risoteràpia.

Amb tot el meu respecte per les teràpies alternatives, l’art és terapèutic per si mateix i aquí es fa teatre del bo. Una de les coses que més m’agrada del Rinclowncito és que quan hi entres desapareixen tots els teus rols: deixes de ser mare, filla, dona, adjunta... i ets només tu.

¡Quin alleujament!

El pallasso ens humanitza davant una societat que ens exigeix molt, sobretot a les dones. Si et critiques constantment per no ser perfecta, no ets lliure; ens hem de permetre equivocar-nos i no tenir por del ridícul. El pallasso ens permet acceptar-nos tal com som i això genera molt plaer.

Veient l’important que és per a vostè, s’entén que passés d’alumna a mecenes.

Vaig conèixer la Merche quan feia classes a l’escola El Timbal i vaig seguir amb ella quan va obrir El Rinclowncito a Gràcia. Ja llavors li vaig proposar pagar les meves mensualitats de cop per ajudar a tapar les goteres del local. No obstant, a l’acostar-se el final del contracte els amos van començar a fer-li 'mobbing'. Jo tenia uns diners estalviats, que estaven a l’IBEX enriquint els bancs, i vaig decidir que estaria molt millor si els invertia a comprar i reformar un nou local.

Acaben d’inaugurar la nova escola al barri de la Sagrera.

L’associació em va pagant un lloguer assequible i així pot continuar creixent. En realitat, és un 'win-win'. Els artistes se’ls ha d’ajudar a créixer, perquè ens aporten felicitat i per això animo la gent a invertir en cultura, perquè és molt enriquidor.

Fer bé el pallasso és tot un art.

Ho és, i aquí tens una pedagoga excepcional que et dona una formació perquè acabis sent un pallasso de qualitat.

¿Vostè sempre va ser molt teatrera?

Soc la petita de sis germans i sempre he sigut la pallassa de la família. Per Nadal representàvem un número amb una de les meves germanes. Ella era el pallasso blanc, el seriós, i m’ensenyava a fer verticals, i a mi, que era el divertit, mai em sortien. Era un número molt tonto, molt clàssic, que tenia molt èxit. Després de molts anys de fer-ho, vaig sentir la necessitat d’aprendre a fer el pallasso i ara que en sé una mica més veig que aquell número estava molt ben fet.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Mai va pensar a estudiar interpretació?

El rum-rum del teatre sempre ha estat present. De fet, durant la carrera vaig estudiar teatre i suposo que si no m’hi vaig dedicar més va ser per por, perquè se suposava que havia de fer una carrera ‘seriosa’. Les coses no m’han anat malament, però al final les passions acaben sortint. I aquí soc amb cinquanta anys, feliç, fent la pallassa.