Gent Corrent

Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota»

Un dels pioners de la no-violència a Catalunya relata l'origen d'aquest moviment.

Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota»
3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Nascut al si d’una família obrera, Lluís Fenollosa (Barcelona, 1937) és un dels molts noms propis que van contribuir a implantar l’acció no violenta com a estratègia per a la transformació social a Catalunya. Sota la silenciosa mirada de l’estàtua de Gandhi al Poblenou, ha accedit a compartir la seva experiència.

-¿Quina és la seva primera referència de la no-violència?

‑He pensat que li agradaria veure això [mostra un llibre antic]. És una edició del 1930 de Mahatma Gandhi, un llibre de Romain Rolland que inclou un pròleg en què Francesc Macià exposa la seva admiració pel líder de la independència de l’Índia.

‑¿Quines altres influències recorda?

‑Un altre llibre, ‘Res de nou a l'oest’, que trencava la visió èpica de la guerra i la mostrava en tota la seva crueltat, i també les notícies que arribaven de les accions de Martin Luther King. Tot això em va portar a interessar-me per Lanza del Vasto, un deixeble de Gandhi que havia creat la Comunitat de l’Arca al sud de França, en què seguien un estil de vida alternatiu basat en la no-violència.

‑¿Vostè va estar-se en aquesta comunitat?

-Sí. Als anys 60 portava els cabells llargs i calçava sandàlies. Vivia malament la contradicció entre la meva feina en una gran empresa i la meva manera de pensar i me’n vaig anar a la comunitat a reflexionar. Tot just arribar em van demanar que anés a Tolosa a promoure un moviment de resistència al judici de Burgos.

‑¿A Catalunya es coneixia el terme ‘no-violència’?

‑Ni es coneixia ni s’entenia. Va ser al grup Amics de la Comunitat de l’Arca en què se’n va començar a parlar. Jo vaig entrar-hi cap al 1967 i al principi ens centràvem en el canvi personal, però uns quants vam crear un grup de no-violència activa i es va passar a participar en conflictes socials i polítics.

Primer objectiu: el reconeixement del dret a l’objecció de consciència.

Una de les accions internacionals que es van planejar quan va sortir el primer objector, Pepe Beúnza, va ser una marxa a peu des de Ginebra fins a València, on l’empresonarien. Érem un conjunt molt variat, des del macrobiòtic a l’anarquista, anàvem amb cartells i paràvem als pobles a fer xerrades. Al llarg de 50 dies vam anar sumant gent i va tenir molta repercussió en els mitjans.

‑A l’arribar a la frontera, els van empresonar.

‑Vam acabar tres homes a Carabanchel i dues dones a Yeserías. Hauríem pogut sortir pagant una fiança, però no volíem. L’objectiu era mostrar que hi havia sis objectors presos, Beúnza i nosaltres.

‑La llei que regula l’objecció de consciència es va aprovar el 1984.

‑Aleshores la no-violència activa va deixar de ser una cosa de grups concrets i ja era una estratègia reconeguda i adoptada per la majoria social.

-L’independentisme sol invocar Gandhi i Martin Luther King.

‑Sí, però més que aquests noms, que poden sonar llunyans, la no-violència es va estendre gràcies a moltes accions com les vagues de fam de Xirinacs, la Marxa de la Llibertat, el No a l’OTAN... La Primera Convenció per la Independència, el 1987, ja va incorporar aquesta estratègia i durant la formació de l’Assemblea Nacional Catalana vam aconseguir que els seus estatuts reflectissin l’adscripció als preceptes de la no-violència.

Notícies relacionades

‑¿Com veu el conflicte Catalunya-Espanya?

‑El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota i això ens porta a la no-violència com a única via de solució. Però perquè la no-violència sigui sòlida i permanent ha de produir-se a tres nivells: el dels fets, el de les actituds i el dels sentiments. A Catalunya s’ha treballat molt, però hauríem de reforçar el nivell dels sentiments perquè al final haurem de conviure tots.