Anar al contingut

Maria Vidal: "Trobava a faltar alforges barates i me les vaig fer jo"

La seva vida roda amb bicicleta com una manera de sentir que tot flueix més aviat. Ha creat alforges de cartró per ajudar-se

Carme Escales

Maria Vidal: "Trobava a faltar alforges barates i me les vaig fer jo"

Anna Mas Talens

Les primers pedalejades de la Maria Vidal (Barcelona, 1976) amb bicicleta havien quedat relegades sempre als seus estius a Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà). Fins al dia en què els seus pares van decidir deixar Barcelona, la ciutat on vivien, i mudar-se a Cardedeu. A canvi, en la seva nova residència al Vallès Oriental ella i els seus tres germans petits podrien tenir una bicicleta. Així la Maria va començar a rodar en sintonia amb les seves noves emocions més a prop del camp, un nou estil de vida i una inspiració vital.

¿Quins canvis van arribar al deixar la ciutat?

Jo vaig notar que, en realitat jo era de poble, perquè a Cardedeu em sentia molt més autosuficient. Amb 15 anys, a Barcelona podia fer poques coses, i en canvi allà anava a l’institut amb bicicleta, no m’havien d’acompanyar enlloc.

Gairebé tres dècades després, a la bicicleta encara li queda molt per conquistar.

Sí, d’una banda hem avançat bastant. Jo recordo que a finals dels anys 90 vaig passar de considerar que una companya de la universitat estava boja per anar amb bicicleta per Barcelona a tornar-me una veritable militant, una defensora d’aquest mitjà de transport.

¿Què és clau en la saludable convivència entre cotxes, motos, bicis, patinets, ‘skates’, vianants i gent amb mobilitat reduïda?

Hauríem d’anar tots més lents. Ara estem en transició. A Cardedeu, els pares i mares de l’escola dels meus fills vam aconseguir un carril bici, vam crear una comissió de mobilitat -a Cardedeu, amb bici i a peu- amb pares de les altres quatre escoles.

¿Què més han aconseguit?

Carrers de prioritat invertida, no per als vianants, però on els cotxes van més lents. I ara la policia local de Cardedeu ens vol cedir 70 bicis recuperades de robatoris i nosaltres les arreglarem, les pintarem, els posarem el nom d’un escriptor a cada una i es podran utilitzar com a préstec a la biblioteca. És Lliurecletes de Cardedeu, el nostre projecte estrella.

Però aquestes bicicletes tenien amos.

S’han buscat, s’ha publicat al butlletí oficial de l’ajuntament i passat un temps han passat a ser del consistori. Jo llançant missatges a través de la bicicleta soc tan feliç com anant-hi; compensa el sedentarisme de les nostres vides. M’encanta la sensació de volar, lliscar sense fer soroll amb l’aire a la cara. Em donen un cotxe elèctric gratis i jo trio la bici.

¿La seva idea de les alforges com va sorgir?

Pensant en activitats per a la setmana de la mobilitat -al setembre-, algú va comentar que havia vist alforges de cartró i vam proposar comprar-ne unes, però eren molt cares. Com soc dissenyadora gràfica i il·lustradora (www.maraki.cat), jo que com a ciclista trobava a faltar alforges barates, me les vaig fer jo (www.alforgesdecartro.wordpress.com). Vaig pensar a fer una cosa bonica, i vaig descobrir que les alforges passaven a unir les meves dues passions: la bicicleta i la il·lustració. I muntem tallers per fer-les. Ara n’he fet també unes per a patinet i bici. Els amics dels meus fills les proven.

¿Què acostuma a portar a les seves alforges?

Jaqueta, paraigua i l’ampolla d’aigua.

Paraigua! Perquè si plou...

No hi ha hagut ningú que no m’hagi preguntat què passa quan plou. Si es mulla molt, es remolleix i llavors no es pot posar pes dins, però quan s’eixuga es recupera. Però estic investigant altres materials, com el que s’utilitza a les pancartes electorals. M’agradaria poder fer-ho amb un material ecològic.

Tot al poble sembla més ecològic. 

La vida pot ser més simple en tots els llocs, però al poble potser s’improvisa més. Nosaltres el dia 20 fem un intercanvi de roba que va començar sent entre amigues i avui està obert a tots. 

Temes: Gent corrent