Josep García Reyes: "Vaig fer la volta al món i va resultar ser un viatge interior"

En un món ideal la Seguretat Social hauria de premiar el jubilat, convertir en una apoteosi el final de la hiperactivitat laboral i els seus serveis vitals. Però a falta d’aquest reconeixement, alguns d’afortunats poden autohomenatjar-se recorrent a estalvis i somnis. Josep García Reyes va esperar uns quants anys i, al complir ell els 70 i la seva parella els 60, es va fer el regal de la seva vida: una volta al món de 100 dies en creuer sobre la qual podria escriure diversos llibres.

-¿Era un addicte als creuers?

-Per a res. Vaig treballar durant anys al Port de Barcelona, portava relacions internacionals i projectes especials, però havia fet pocs creuers. El primer, als Estats Units, on vaig viure, als anys 70.

-0 sigui, que va respirar les autèntiques ‘Vacances al mar’

 -Llavors eren molt diferents, però a Barcelona es van popularitzar en els 90, després que diversos vaixells s’utilitzessin com a hotel durant els Jocs. Després en vaig fer algun més, però mai durant més d’una setmana.

-¿Com germina la idea de recórrer el món per mar?

-Ho vaig pensar assossegadament, ho vaig investigar per internet, vaig estudiar les opcions de companyies i itineraris, perquè òbviament no es pot visitar tot i cal triar una ruta de circumval·lació. Jo en vaig escollir una de Costa Cruceros perquè en cent dies tocava moltes destinacions que ens interessaven, però hi ha opcions per a diferents butxaques i interessos.

-Molt per veure i poc temps per aprofundir...

- El creuer és una manera molt interessant de viatjar per tenir una panoràmica general i, si alguna cosa t’interessa molt, tornar-hi. I quan és tan llarg, dona per a molt més a nivell personal.

-¿Com aparcar la pròpia vida?

-Per sobre dels milers de quilòmetres que vam fer, per a mi va ser un viatge interior. Tot va ser com un símil de la vida: el mar com a origen de tot, el temps per a tu, per desconnectar de la rutina, per a la introspecció. L’exploració és cap a un mateix i mai la faries a casa teva ni en viatges amb presses.

-¿No es va atabalar mai o va pensar a saltar per la borda?

-Al marge de les ganes de navegar, tenia algunes reticències sobre si podria arribar a ser avorrit. Però no ho va ser mai. El vaixell anava amb la meitat de passatge, era còmode moure’s i els passatgers érem com un petit poble, tot i que amb molt pocs espanyols 

-Geogràficament, ¿què el va marcar més?

-Quant a naturalesa, recórrer en una excursió el Gran Canyó del Colorado, als EUA; de les meravelles fetes per l’home, el Taj Mahal, a l’Índia, va ser com una aparició entre el cel blau i l’herba; com a ciutat, a Sidney (Austràlia) vam estar tres dies atracats a uns metres de l’òpera i la qualitat de la ciutat i la bona actitud de la seva gent em van fascinar.

-És difícil imaginar una maleta per a tantes latituds i moments.

-Portàvem bastant equipatge al salpar de Barcelona. Però has de ser selectiu, només vaig agafar un vestit per a algun sopar. Portava molts llibres i volia estar hores contemplant el cel i el mar. A bord hi ha espai i oportunitat per a la diversió, per a qui la busqui, o per a la tranquil·litat i la lectura, en el meu cas.

-Un creuer sempre deixa també un record en forma de quilos...

-¡No vaig engreixar gens! Tenia la disciplina d’anar al gimnàs diàriament i ser actiu.

-¿Com es viu aliè al que passa a la seva ciutat?

-Em connectava poc per wi-fi, tot i que els diumenges al vaixell t’imprimien la premsa que volies per pocs diners. Amb això n’hi havia prou. Vam fer algunes amistats, però sobretot vaig disfrutar d’una gran convivència amb la meva parella, de la distància.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿El més sorprenent de l’experiència?

-Constatar la idea de ‘veïnatge universal’ de McLuhan. Per primitius que fossin els llocs on arribàvem, com a Tonga (Polinèsia), tenia la sensació d’estar connectats amb la civilització. Gairebé no hi ha res verge, tot està globalitzat.