Núria Marquès: "La meva mare em va ficar a l'aigua amb nou mesos"

Campiona. Lluitadora. Optimista. Perseguidora d’esforç i il·lusió. Sempre positiva. Incansable. Així és Núria Marquès Soto (Barcelona, 1999), la millor nedadora discapacitada, tot i que aquest últim adjectiu és absurd. I simpàtica. No deixa de somriure mentre recorda el seu palmarès, tot i que li costa precisar entre tanta medalla. Aquí teniu una nostra mínima de la seva grandiositat a la piscina: en els Jocs Paralímpics del Brasil (2016) va aconseguir la medalla d’or en els 400 metres lliures i la de plata en els 100 esquena.  I el desembre passat va tornar a triomfar en els Mundials de Mèxic. La setmana que ve se’n va a Dublín a buscar més medalles en els Europeus de natació adaptada.

 

¿Com s’arriba a ser medallista paralímpica? 

Ha sigut molt dur. Aquest any estava fent, a més, el batxillerat científic. La meitat del dia estudiava i l’altra meitat entrenava, com ara. Vaig arribar a Rio i vaig competir el primer dia. Vaig sortir a donar-ho tot, després d’un any entrenant-me. Vaig guanyar l’or per només dues centèsimes. Va ser increïble. No podia dormir de l’emoció.  Amb el meu entrenador ens vam posar a plorar.

A la tornada la van rebre amb honors.

Em demanaven autògrafs. Vaig haver de deixar el mòbil. No paraven de felicitar-me. Però el millor va ser quan vaig tornar al meu poble, Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), on em van portar a la plaça i vaig veure en un vídeo com els veïns havien seguit els Jocs de Rio.

Va començar a nedar de ben petita.

Amb nou mesos la meva mare ja em va posar a l’aigua i als tres anys vaig fer el meu primer curset de natació. Als meus pares, els metges els van aconsellar que nedés. El fèmur esquerre no em creixia i als vuit anys em van amputar el peu. Ara tota la família ens hem enganxat a la natació. Fins i tot el meu germà fa waterpolo.

La discapacitat llavors no limita.

A mi la discapacitat m’ha donat tot el que tinc. Sense ella no hauria arribat a uns Jocs. També m’ha donat moltes altres coses: amics, bons resultats en natació, experiències... I veure que una persona amb discapacitat pot fer de tot. He esquiat i he fet vela. Si vols, pots. Tot i que també és veritat que és diferent néixer així que tenir un accident quan ja ets adult.

I l’esport ajuda. 

És una de les vies per superar la discapacitat. Fer esport ajuda a tot. A aprendre valors, a créixer com a persona, a ser constant. Jo tinc clar que si algun dia deixo la natació d’elit, continuaré nedant.

¿A què pensa dedicar-se?

Estic estudiant Fisioteràpia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vaig pensar estudiar Inef per ser entrenadora. Però he vist que la figura del ‘fisio’ és molt important. Es comparteixen moltes coses amb ell. A mi m’aporta molt. Un traumatòleg no té tant contacte amb el pacient com un fisioterapeuta. A més, amb la fisioteràpia em podré dedicar professionalment a una cosa que té sortides fora de l’esport, per si em canso d’aquest món. I tinc la facultat a prop d’on m’entreno.

 

El seu ‘fisio’ és al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. ¿Quant s’entrena?

Sis hores al dia. Dos al matí, dos al migdia i dos a la tarda. Hi ha dos dies a la setmana que menys. I el diumenge, no.

¿Un entrenador ha de ser dur?

Sempre ha de donar tocs d’atenció per si tens una davallada. Et manté a ratlla quan tens un mal dia. També t’anima. Si no vols entrenar, sí que et fot canya. Durant l’entrenament, ajuda a fer les coses bé. I fora de l’aigua et recolza. Tot i que, si no arribes a l’hora, també et renya. Et fa veure que no et pots quedar a la teva zona de confort. I això va molt bé.

A l’aigua, quan competeix en una prova important, en uns Jocs, ¿en què pensa?

A anar fort, a donar-ho tot, a treure tota la força. Tens moltes sensacions. En l’entrenament és diferent. Penses més en la tècnica, en com posar les mans o el peu.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Els seus pares sempre han estat al seu costat.

Sempre els ho agrairé. Són els que em porten a entrenar cada dia, a totes hores. Els que sempre m’animen a seguir.