Anna Sanitjas: "L'incendi de 1994 va marcar la meva relació amb el paisatge"

Hi ha bellesa en pertànyer a un paisatge i dedicar la vida a protegir-lo com si fos una criatura antiga i sàvia. Anna Sanitjas (Vic, 1978) va créixer en una masia de Sant Feliu de Buixalleu, un poble petit del Baix Montseny. I no només es va convertir en enginyera forestal del parc natural. També és la degana del Col.legi d’Enginyers de Forests de Catalunya.

¿Quantes camises de quadres hi ha al seu armari?

[Riu] Ni una.

És un sector masculinizat.

En part, vaig acceptar ser degana perquè es visualitzi el treball de les enginyeres forestals. Som el 30% i totes hem saltat algunes barreres.

¿Viu al bosc?

Visc a Arbúcies. Però de nena obria la porta del mas i allà hi era.

Això va marcar el seu futur...

El va marcar l’incendi de 1994 [l’aire càlid i sec del nord d’Àfrica va causar dues devastadores onades de foc aquell estiu]. Jo tenia 16 anys. Les flames van arribar a 25 metres de casa. Se’m va quedar gravada la sensació d’impotència, però també el valor de l’acció col·lectiva per sufocar-lo, i per després talar i replantar arbres.

¿El Montseny és un ésser delicat?

És un massís viu. El seu equilibri depèn dels 1.500 homes i dones que viuen i treballen al parc. El paisatge en mosaic –bosc, camp, horta– ha anat decreixent i la gestió forestal brega per impedir que desaparegui. Quan s’abandona un bosc mediterrani, creix sotabosc, augmenta la densitat d’arbres i es torna més vulnerable a incendis, sequera i plagues.

¿La pitjor plaga són els pixapins?

Estar a menys d’una hora de ciutats com Barcelona o Girona fa que l’afluència sigui entre els 800.000 i el milió de visitants a l’any, que es concentra, sobretot, en temps de bolets i nevades. La clau és donar eines perquè es puguin divertir sense massificació.

¿Vostè el disfruta?

De moltes maneres. Quan entres en un bosc de grans arbres t’envaeix una sensació de calma i et permet valorar el que és important. Però també disfruto escalfant-me amb llenya d’alzina a la xemeneia o menjant amb amics sobre una taula massissa de roure.   

¿I en què consisteix tenir-ne cura?

En l’adaptació al canvi climàtic, en buscar nous models de gestió perquè resisteixi la sequera, en inventariar boscos d’arbres amb més de 100 anys...

¿Nota el canvi climàtic?

Sí. Hi ha canvis en la distribució de les espècies forestals. El faig colonitza cotes més altes, on hi havia prats, i al seu lloc s’instal·len les alzines, que resisteixen millor la calor. Això es tradueix en una menor productivitat: hi ha menys gent que treballa la terra perquè la rendibilitat és molt baixa.

S’ocupa per tots ells i, a més, d’una família nombrosa.

Tinc tres filles, Núria, Laia i Aina, de 10, 8 i 6 anys. La meva parella, que també és forestal, i jo volem transmetre’ls la responsabilitat que tenim de mantenir el paisatge.

¿Té algun lloc molt seu?

Les fagedes del Matagalls. Allà sento que formo part d’un cicle molt més gran.  

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Xangai no deu estar entre els seus somnis estiuencs, segur.

M’interessa, però segur que, en arribar, preguntaria on hi ha un bosc a prop.